És molt humà que Maria Antònia Munar senti enveja sana d'Andorra, un país petit, sobirà, amb un extraordinari benestar i que, a diferència de l'espremuda Mallorca, és amo del seu futur. Andorra té problemes mediambientals, d'especulació del territori, de massificació i d'una notable pressió dels immigrants. Però a diferència de Mallorca, el Govern d'Andorra és qui dóna la ciutadania i la residència als seus habitants, qui decideix qui es pot quedar o qui pot fer negocis. Els andorrans també són sobirans a l'hora d'establir els imposts, de quedar-se fins al darrer cèntim i d'invertir conforme al que recapten. Ningú no els espolia ni els humilia. Són pocs. No tenen forces armades dignes de tal nom. Però han sabut aprofitar amb intel·ligència la seva privilegiada situació geogràfica i forçar un pacte entre espanyols i francesos perquè els deixin en pau.
La pregunta és per què els mallorquins no han sabut ser tan llests com els andorrans. Partint de l'enveja sana de Maria Antònia Munar, qualcú s'imagina una Mallorca com Andorra, quedant-se tots els imposts que arreplega, podent comprar a tot el món sense haver de suportar les taxes que imposa i s'embutxaca Madrid? És una dèria, és un somni, és un impossible. Com se sap, els dirigents andorrans sovint han estudiat en universitats suïsses (una altra gran illa) i après molt aviat a estimar la seva llengua catalana i la seva personalitat diferenciada. Comprenen prest que ser andorrà, o suís, és jugar a totes les cartes a l'ensems mentre es manté la dignitat i la independència. Ben aviat entenen que andorrà és tot el contrari que mallorquí. Aquí ens trepitgen la llengua, la cultura, el territori, la cartera i ens venen com mens de corda als creguts del Manzanares. Els andorrans tenen pàtria. Nosaltres vivim ajupits.
