La TDT, la televisió digital terrestre, és el nou sistema d'emissió de televisió que ja està començant a funcionar i que, d'aquí a poc, substituirà, en tot i per tot, l'actual sistema analògic. Hi ha moltes i variades raons per a impulsar aquest canvi, entre les quals no ocupa un lloc menor el fet que la digital permet aprofitar molt millor l'espectre radioelèctric, la qual cosa permetrà multiplicar de forma considerable el nombre de canals a l'abast. De fet ja es poden a començar a veure alguns d'aquests nous canals, sigui per mitjà dels corresponents descodificadors -d'aquests que n'haurem de comprar un per a cada aparell de televisió que tenguem a casa i que no el tingui de fàbrica- sigui gràcies al fet que les televisions de pagament -satèl·lit i cable- els han incorporat a la seva graella. També diuen que la qualitat de recepció de les imatges serà molt millor i fineses consemblants, com per exemple, que amb el sistema digital, la televisió també podrà ser -atenció- interactiva. Això vol dir que podrem participar en programes al mateix temps que els veim, una cosa com el que ara es pot fer gràcies al telèfon, i que permetrien als espectadors, per exemple, determinar entre diverses opcions la trama d'un programa. Aquesta vendria a ser la part diríem llaminera, perquè, comptat i debatut, el que realment interessa és que hom podrà comprar coses amb el comandament a distància, això sí, després de rebre publicitat que és enviada de forma local i, fins i tot, personalitzada. Les grans cadenes de televisió -i alguns dels grans fabricants- estan dedicant esforços considerables a trobar formes d'explotar aquestes i d'altres possibilitats d'interactivitat que ofereix la televisió digital, especialment tot allò que els permeti augmentar l'audiència i, per consegüent, fer sostenible el negoci. Un negoci que, per cert, comença a trontollar, davant la més que probable fragmentació de l'audiència que originarà el canvi de sistema i la consegüent proliferació de canals. A tot això, convindria esmentar que per tal que la TDT sigui interactiva, no n'hi ha a bastament amb els descodificadors que la permeten veure; per arribar a la interactivitat farà falta encara un altre aparell, com el receptor dels canals digitals o els de cable, d'aquells que els anglesos anomenen set-top box, que és l'encarregat d'interpretar els programes que permeten la interactivitat. Uns aparells que responen tots als mateixos estàndards i que s'identifiquen amb les lletres MHP, de multimedia home platform, els quals estan destinats a actuar de receptors i, si convé, d'emissors. Justament és sobre aquests estàndards que s'estan desenvolupant i explorant les possibilitats que ofereix la TDT. I sembla que, finalment, estic arribant al bessó del que els volia contar avui, ja que la setmana passada va córrer una notícia sobre un d'aquests desenvolupaments que regira, i de quina manera! La cosa va d'una patent que ha enregistrat la Philips i que permetrà a les emissores de televisió incorporar a les seves emissions, quan els convingui, instruccions que bloquejaran els canvis de canal en els aparells de MPH. Així, mentre no arribi, pel mateix conducte, una altra instrucció que desbloquegi els canvis, els espectadors estaran obligats a veure la publicitat o el que sigui, tret que apaguin la televisió. D'entrada costa de creure una notícia com aquesta, però he pogut veure -són a Internet- els documents de la patent i no deixen cap forat al dubte i, de passada, obren tot un ventall de possibilitats d'extensió al concepte d'interactivitat en TDT.
Sense voler semblar paranoic, la notícia també fa pensar que ben igual que les instruccions de bloqueig de canvi de canal, les emissores podrien enviar -i requerir- qualsevol casta d'informació -bona o dolenta- als nostres receptors. Per ventura, no seria gens agosarat que algú -les administracions, organitzacions de consumidors, activistes pels drets civils- començassin a preocupar-se pel que es pot fer i el que no, una assignatura que encara tenen pendent en molts aspectes del món informàtic, en particular i el tecnològic, en general. Mentre anava llegint la notícia, començava a tenir clar que, si no m'ho expliquen bé, estaré estona a tenir un MHP i és que, sincerament, no és un inici gaire prometedor. Finalment, he optat per tornar a llegir la història dels orígens del comandament a distància, ideat els anys cinquanta per l'amo de la Zenith, Eugene McDonald, com a part de la seva estratègia per acabar amb la televisió comercial i deixar només el model de televisió de pagament. El visionari Eugene pensava que els anunciants no estarien interessats a gastar diners en publicitat si sabien que l'espectador podia canviar de canal sense aixecar-se del sofà. Es veu que els de la Philips s'han assegurat de trobar una manera per a esvair aquest malson dels publicistes.
