Pot ser que, abans del proper divendres, les forces polítiques representades al Parlament de les Illes Balears arribin a un acord per tirar endavant una reforma mínimament consensuada de l'Estatut d'autonomia. També pot ser que no. Pot ser que el PP retiri la seva proposta de crear d'immediat el Consell Insular de Formentera, que va entrar a la darrera reunió multilateral, quan prèviament ja s'havia consensuat un procés i un calendari per crear-lo. O pot passar que es refermi en aquesta opa hostil i compleixi la seva amenaça de presentar en solitari el projecte de reforma. Pot ser que avui Matas o qualsevol dels seus querubins diguin una cosa amb gran convenciment, que demà digui exactament la contrària, amb idèntica però oposada fermesa, i que el dia següent tornin a canviar.

És igual. Tot és igual. L'exercici d'hemeroteca que no fa gaires setmanes va fer algú d'Alternativa/EU-V, i que va divulgar per la xarxa amb un ocurrent power-point, és la prova del nou que a l'actual govern de les Illes Balears i al partit que l'aguanta els importen un rave l'Estatut, l'autonomia, el Parlament, la política i tot plegat. Aquí l'únic que interessa és trobar la manera de mantenir-se en el poder. Com que al joc de prestidigitació amb vots argentins via Formentera ja se li va veure el truc i no el poden repetir, ara intenten executar altres nombres, també de l'escola malabar. Del que es tracta és de tenir entretinguda l'oposició, de fer creure que al Parlament es discuteixen i es negocien coses serioses, i sobretot de fer moltes reunions amb la mateixa importància d'una partida de Monopoly celebrada per una colla d'amics desenfeinats.

Ens van voler fer creure que serien tan ambiciosos com ho fossin els catalans, que nosaltres no seríem menys. Després van parlar de vincular la reforma a un gran pacte estatal. Al cap de poc Matas va proposar una moratòria fins a veure com quedava l'Estatut català. Com que no se'n va sortir, es va tornar a mostrar com l'impulsor de la reforma més ambiciosa i, després, com la cançó: un pasito p'alante, un pasito p'atrás. Independentment del que acabi succeint, els mestres del nihilisme polític ja han aconseguit el seu objectiu principal: desprestigiar el procés de reforma estatutària, fer-lo aparèixer com un embolic que, si al principi interessava algú, ha acabat per cruixir el més entusiasta. La dreta necessita que la política no interessi a ningú, no fos cas que el poble es cregués protagonista.

I malgrat aquest panorama, els partits de l'oposició tenen el repte i el deure d'intentar treure qualque fruit del joc desventurat a què els sotmet el PP. Amb tot, hem de ser ben conscients que amb el PP al poder res no funciona, i que tot passa per treure'l del govern la pròxima primavera. Si mentrestant es produeix algun rebot fortuït, cal engaltar la pilota i rematar, però hem de tenir clar que aquest match ja no té cap sentit. Qualsevol projecte de millora de l'autogovern -reforma estatutària inclosa-, de recuperació democràtica i de dignificació de la política, passa inexorablement per fer fora el PP del govern. Aquest és el repte, i qualsevol moviment que es faci ha de ser útil en aquest sentit. La resta, ja ho sabem: vuits i nous, i cartes que no lliguen.