Per a mi és molt dur escriure aquest article. Tenc amics a tots els sectors avui irreconciliablement enfrontats del PSM. Sempre he procurat seguir la dinàmica política des de la distància envers cada grup o facció. He compartit hores inoblidables parlant del present i del futur del país amb persones que ara es mostren les dents les unes a les altres. A mi no me fa mal el PSM (no hi tenc res dedins que no sigui estima per trenta anys d'història). A mi em fa mal la visió que tenc ara de la pàtria. Veig que anam cap a la desfeta col·lectiva. I no parl només del PSM. Si culmina el procés d'autoantropofàgia d'aquest partit, l'onada d'espanyolisme anihilador de la nostra personalitat envairà altres formacions, des d'Unió Mallorquina al PSIB-PSOE. I si l'espanyolisme se surt amb la seva, ens enrojolaran el país de de punta a punta. Els balears tenim un mal defecte: dins el nostre caràcter duim marcat al ferro l'estigma de la derrota. Quasi no hi ha orgull de victòria en el nostra llarga memòria. I es nota. Perquè quan conjunturalment ens sentim vencedors en una lluita interna -com passa ara a un segment del PSM-, no sabem administrar aquest suposat triomf ni marcar els objectius que el facin efectiu. Aplicam criteris expansius, eufòrics, com si la salvació del país estigués garantida per espai de generacions, quan en realitat ens trobam en el pou de la supervivència com a poble. A hores d'ara, no hi ha lloc per a la joia. L'important és analitzar com sobreviure davant la cada cop més aclaparadora hegemonia espanyolista. Els pobles en fase d'expansió es poden permetre el luxe de dividir-se en faccions i tirar-se els mobles pel cap perquè no hi ha amenaça que els pugui enfonsar. Però quan aquesta amenaça es fa palesa i és aclaparadora, l'única manera de teixir la senyera per al jovent és contreure's i unir-se, assumint sacrificis i renúncies personals per totes bandes.
Els pobles paguen molt cares les seves bregues intestines. Cada disputa, cada enfrontament intern del passat té ara forma d'autopista. I en el futur immediat, es traduirà en edificis de tot tipus i pelatge al servei d'una petita colla d'espanyolistes que es frega les mans davant el negociarro que els espera, si la seva superestructura política aconsegueix la majoria absoluta a Mallorca. L'autoodi d'aquesta terra, congriat entre sang, suor i llàgrimes en les derrotes de 1523, 1714 i 1936, torna a florir en la seva expressió més trista. I ha de ser precisament la nostra generació la que ha de contemplar l'espoliació i el formigonament definitius del país? La unió és l'obra dels valents. La desfeta és el càstig per la covardia.
