L'imparable increment dels preus del petroli ha disparat la preocupació per tota la Unió Europea. El record de les crisis anteriors, lligades des dels anys setanta a la pujada descontrolada de les tarifes del combustible, fa encendre totes les alarmes. L'Estat espanyol és particularment molt vulnerable a aquestes sacsejades. La seva economia, molt àgil a l'hora de promoure inversions i crear llocs de feina, és menys sòlida que la d'altres països. A això s'hi ha d'afegir la gran bombolla de crèdits hipotecaris en què es troba immersa bona part de la societat espanyola. Les Balears en són un bon exemple, de societat hipotecada i, a més, acostumada a consumir per sobre de les seves possibilitats. I el més trist és que la Unió no té instruments suficients per frenar aquesta escalada de preus. Per un costat, la crisi de l'Iraq i de l'Iran, i per l'altre, la gran demanda de cru provinent d'economies emergents però de gran força productiva com la Xina i l'Índia, que compliquen el panorama. Els europeus es disposen a resistir amb les seves receptes clàssiques: continuar endavant, mantenir els seus mercats, no posar-se excessivament nerviosos i confiar que els preus baixaran. Així va ser en èpoques anteriors. El problema és que cada cop queda més clar que tenir una incidència real en els preus petrolífers i, també, en l'estabilitat internacional, va lligat a una política exterior forta i que es faci respectar. I Europa no la té en l'actualitat. Fa la sensació que són els EUA els que acaben per controlar aquests moviments del mercat i que, lògicament, mouen els fils sempre al seu favor, propiciant les economies on tenen una major influència o capacitat d'inversió. El pitjor no és l'alça de preus, el més preocupant és la manca de capacitat per afrontar la situació.