He sabut que havia arribat la primavera perquè els renous han augmentat d'intensitat. L'espetec de les motocicletes, muntades per joves amb acne, és més estrident que mai. Però, sobretot, allò que de debò fa primavera són els infants, que en comptes de parlar, xisclen. Es belluguen i xisclen per qualsevol motiu: perquè han vist una joguina al mostrador d'una botiga, perquè volen un gelat ara mateix. Vagis per on vagis del centre comercial -carrers de Jaume II, Sindicat, Sant Miquel, etcètera- sempre et trobaràs un infant enmig de les cames que s'ha amollat de la mà de la mare. Els infants i jo no ens suportem, cal dir-ho. Hauria estat un pèssim pedagog. Naturalment, maleeixo Herodes per matar-ne, d'infants, encara que més d'un cop he pensat que tots hi sortiríem guanyant si Déu els posés al món amb dues afaitades i a punt de casar. Però, ei! No em facin cas, disculpin. Per tal d'esborrar la tristesa de l'esguard d'un infant, seria capaç de qualsevol cosa. Passa que he tornat un malsofert. La primavera, que altre temps m'alegrava, em posa murri. És un cercaviles que miro passar des de la finestra estant. Quan era un cavall que trota, saludava la primavera tan aviat com les dones retiraven les robes d'hivern. Aleshores feia goig passejar. Semblava que totes s'havien posat guapes per a mi. Era una percepció absolutament falsa, no cal ni dir-ho, però contribuïa a mantenir-me espavilat. Ara continuen posant-s'hi, guapes, però estic convençut que, en passar pel meu costat, no n'hi ha cap que repari si em causa admiració. Tant se'ls en fot. Què hi farem? Els anys em passen i no els assumeixo de bon grat. Fet i fet, els anys passen, però no sempre canvien. Llegeixo a un número de La Vanguardia, corresponent a la primavera de 1912, que la policia ha desfet una banda de miserables dedicada a la prostitució. Engalipaven les dones amb l'oferta d'una bona feina a les grans capitals d'Amèrica del Sud, i quan les tenien allí els retenien la documentació i les obligaven a prostituir-se. Exactament com fan ara, però canviant el punt de partida pel d'arribada i viceversa. La gent passa, però els mals costums viuen i es reprodueixen amb més facilitat que la cugula. El propietari d'un restaurant de la costa mallorquina ha estat condemnat per explotació laboral. I els empresaris del sector han posat el crit en el cel sols de pensar que l'opinió pública els imputi, a tots, el delicte d'un. Tenen raó, és clar. Hi ha, tant en el camp de la restauració com de l'hoteleria, empresaris d'una ètica inqüestionable. Tanmateix, no n'han de fer un gra massa, d'aquest incident, no sigui cosa que algú els recordi que fa trenta anys el personal d'hotel treballava en règim d'esclavatge. La primavera també ens ha portat la commemoració del setanta-cinc aniversari de la proclamació de la República, la qual cosa suposa un dol per a la senyora Cirer i molt possiblement per al senyor Murgui. A parer de la dreta, la República és un pecat, mireu per on. La senyora batllessa fa mans i mànigues perquè no caiguem en la temptació de reclamar-la. Ha donat llustre a la creu que honora el passat feixista i ens recomana que ens xutem cada matí, a l'hora del croissant, una bona dosi de COPE. Ella se la xuta de la que té més grau (etiqueta Jiménez Losantos) i no pot anar més esponerosa. La primavera ens portarà les processons de Setmana Santa, la Fira d'Abril (ai, na María José Frau, sa nina, que ja deu haver planxat el vestit de farbalans!) i el Via Crucis del Reial Mallorca que Déu sap com acabarà. Quan maduri, la primavera, amb les falsies en el niu, haurà arribat l'hora del Faune Rosa i els seus versificadors. I a tocar de l'estiu, el Pepé d'arreu d'Espanya remuntarà el vol. Té una cita a València amb l'Església més visceral, que és la que en les situacions compromeses sempre ha estat disposada a donar-li una mà. Està escrit en els llibres sagrats: el Papa arribarà a totes les llars a ritme de «Paquito el chocolatero».