«Aconseguir que cada català tengués la seva pròpia casa i el seu hortet familiar, o somiar que qualsevol basc pogués contemplar la fragant verdor de les seves muntanyes estimades, era la màxima ambició dels nacionalismes basc i català. Vet ací la força del nacionalisme romàntic. I per aquests ideals, els pobles català i basc varen ser capaços d'arrencar un Estatut que els desintegrava de la gran empresa col·lectiva dels espanyols, oblidant que Catalunya i Bascònia varen arribar a la grandesa de la fama universal quan bascs i catalans, com a espanyols, varen saber esbalair el món amb les seves gestes, realitzades no sota el color separatista de la bandera local, sinó sota l'or i la sang de la bandera d'Espanya».
Aquest fragment que he escrit pertany a un llibre de text que es trobava als instituts per als estudiants adolescents fa 30, 40 i 50 anys. Per tant, no és difícil comprovar com les dèries que preocupaven els dirigents franquistes que infiltraven aquesta formació del que ells anomenaven «esperit nacional», aquell que volia fer suposar que Espanya era «una unidad de destino en lo universal», són les mateixes que podem llegir o escoltar cada dia. Explicaven que s'equivocaven aquells que afirmaven que nació provenia de nàixer, i que la nació la formaven els caràcters ètnics, lingüístics, topogràfics, climatològics, i que allà on aparegués una llengua, podia aparèixer una nació. D'aquí que tenguessin tant d'interès que les llengües desapareguessin, primer convertides en dialectes, després esquarterades, esmicolades, tri-triturades fins arribar a aconseguir que deixassin de ser usades. En aquells moments ja existien frases per defensar arguments peregrins, que també s'han sentit aquests darrers mesos: «no som catalans ni valencians, som tortosins».
Avui, cinquanta anys després, podem trobar escrits (sense citar-ne d'insultants) com els següents: «quan s'estableix com a innegociable el terme 'nació' per a Catalunya, mentre que es reserva per dirigir-se a Espanya el qualificatiu d''Estat', s'esmuny el missatge següent: Espanya és una simple superestructura política, sense ànima, mentre que els vertaders fets nacionals residirien a Catalunya o a Euskadi». «La nació ha deixat de ser considerada un organisme viu, independent dels individus que la integren per compartir una mateixa raça, llengua o religió, per entendre's com un producte, una mera creació del nacionalisme». «...el PP defensa que la sobirania resideix en el conjunt del poble espanyol -i no en diferents sectors de la població espanyola-; que Espanya és una nació; la necessitat de conservar un Estat viable amb capacitat per complir eficaçment les funcions d'un Estat modern; que els ciutadans són iguals en drets, deures i oportunitats; i que la cohesió social i la solidaritat són objectius irrenunciables». «Ningú que no pretengui tergiversar la història i la realitat pot negar que Espanya és una de les nacions més antigues d'Europa. Segles d'unitat han constituït no solament projectes polítics, sinó sobretot llaços comuns socials, culturals, particularitats ideològiques, conformant una identitat comuna, patrimoni del conjunt del poble espanyol». Representen la prolongació de l'esperit nacional en el temps.
N'hi ha que remunten la nació espanyola als Reis catòlics, i d'altres a les Corts de Cadis de 1812, i, fins i tot se'n troben que diuen que la nació catalana va néixer en temps de Felipe González, per això l'intent de dos cops d'estat, el de 1981 i el de 1985, mentre s'intenta desmuntar la tesi romàntica de la nació. Mentre això passa, aquí no es perd el temps, autopista per aquí, camp de golf per allà, urbanització a la carta per aquí, requalificació d'hotel per allà, euros que ragen per aquí, endeutament asfixiador per allà, guerra contra l'Estatut d'allà, ara en volem un d'igual aquí, ara destruïm un pont per aquí i tri-ofegam la llengua per aquí deçà. En resum, ni tesi, ni romanticisme, ni nació.
