Estupefacta davant la notícia que María Isabel ven més discos que Madonna, he decidit afrontar aquests primers dies dePrincipi del final de l'Estat d'una forma continguda i amb atenció a les notícies que realment tenen un interès, com a mínim social. Això de l'interès és una cosa bastant objectiva i si no que ho demanin a programes com «El tomate...» a què deu el seu èxit d'audiència. Resulta evident que la frivolitat ven més que la informació sense espècies, per tant anem a donar una informació que sembli sortida d'un musical dels anys 80. D'aquesta unió traurem la novel·la per capítols de l'Ajuntament de Marbella -amb ingredients que la facin més atractiva com operacions d'estètica i relacions turbulentes- i així, amb molt tomàquet aconseguirem colar la informació a casa de l'espectador. Un espectador absolutament astorat davant la tardança de l'actuació judicial. Que a Marbella s'hi cuinava qualque cosa, concretament amb les arques públiques, era evident i vox populi. Per això exemples com Marbella i d'altres igual o més escandalosos a la nostra geografia immediata era la constatació d'aquesta «justícia per alguns» que vivim i mantenim, econòmicament. Ara s'han romput certs esquemes i després de veure com les dependències policials no coneixen de tintes rossos i faixes de liposucció començam a veure la llum... pot ser algun dia arribi la justícia a Mallorca, Eivissa.... riu-te'n dels detinguts a Marbella!
Somiar és gratis i per això continuo amb les meves càbales imaginant una justícia eficaç i independent. Tal vegada no arribi mai però si l'exemple de Marbella ens serveix per fer por a aquells que es pensen que les presons no s'han fet per a persones com ells, qualque cosa hem guanyat. La trista impunitat amb la que molts actuen arropats per les seves condicions de parlamentaris i per una justícia agenollada al poder executiu algun dia s'acabarà. Així, amb la força i l'optimisme que dóna l'esperança esperarem a veure'ls passar, mentre, els impunes, els de sempre, els que «ja saben com es fan les coses» comencen a tremolar davant possibles línies de vinculació. Només cal seure i esperar.
