Aquells que, més o manco, tenim l'habitud de veure impresos els nostres escrits, potser tenim també alguna tendència a escriure massa, ja sia per una certa inèrcia o ja sia per la necessitat d'omplir uns espais mínims. I, tanmateix, l'eventual valor d'un text -literari, periodístic o qualsevol altre- no depèn mai de la seva longitud.
No cal insistir molt en unes idees per a expressar-les amb eficàcia. Quan ens allargam massa sovint és que no les tenim aclarides a bastament. I també l'exposició d'uns fets pot fer-se amb una economia de mitjans -en aquest cas, una economia de mots i de sintagmes-, economia gens contraproduent.
Podem dir que, fins i tot, en literatura hi ha un art de no allargar-se massa. Un mestre d'aquest art, entre nosaltres, és en Tòfol Serra, sempre temptat pels fragments i els aforismes. Però ara voldria parlar-vos d'un altre mestre de la brevetat que acaba de revelar-se amb un llibret rigorós i apodíctic, extraordinàriament ben editat per Ensiola. Es tracta de Guillem Frontera i de les seves Bombolles de sabó, acabat de sortir de les premses o del forn.
Ordenats asèpticament els seus apotegmes per ordre alfabètic, sota l'entrada «Escriure» la primera anotació que hi trobam és senzillament: «Transcriure». Perquè idealment tot text hauria d'esser una «mera» transcripció. Qui s'entretengui en muntar devessalls d'artefactes verbals no ens durà gens enfora, a part de córrer el perill de caure en la verborrea. O, senzillament, d'avorrir-nos. Concebre escriure com transcriure, ens hauria de portar a no caure en la temptació de perorar, a esforçar-nos per practicar de valent la brevetat. Les grans parrafadas -això cal dir-ho amb castellà- no ens alimenten més que els axiomes lapidaris. Una senzilla anotació ens pot fer més servei que un feixuc tractat. Per aquí van els tirs en Bombolles de sabó.
Com és lògic per l'especial dedicació crítica de l'autor a les arts plàstiques, tenen una grapa especial les seves observacions sobre la pràctica artística. Per exemple, respecte de l'art experimental ens amolla: «Hem atorgat irresponsablement un valor absolut al concepte de ruptura i això ha creat un mercat insadollable de provatures». O, potser encara més feridor: «A veure, per començar: sabem on i quan perderem el fil?». O encara: «Per ser art efímer, no és preceptiu que sigui art».
Però l'abast d'aquestes Bombolles de sabó és molt més ample. Perquè gosaré aventurar que aquesta col·lecció també hagués pogut aparèixer amb un títol irònicament més contundent i menys diplomàtic. Certament, la ironia -i no una ironia qualsevol, que fa forat i tapa- hi és sempre present, com quan ens adverteix: «Que la teva pèrdua de fe en el gènere humà no sigui en resposta a la manca de fe del gènere humà en tu: així no val». I tenen vertadera gràcia -i qualque cosa més- acotacions com la que fa a la cèlebre dita de Gabriel Celaya, «La poesia es una arma cargada de futuro», a la qual Guillem Frontera, decididament contundent, afegeix: «Llàstima, m'hauria agradat més a l'inrevés».
El meu argument a favor d'un altre títol és que si la característica més determinant de les bombolles de sabó és la seva transitorietat, la seva impermanència, els brevíssims textos continguts en aquest petit -físicament- llibre estic convençut que duraran molt de temps i que el lector hi podrà retornar una i altra vegada amb molt de profit. L'humor, potser més aviat un xic negre («Cada mes se sometia a una revisió exhaustiva per controlar l'evolució de la seva mort»), i les paradoxes, no estan barallats amb una certa permanència (ja sabem que tot és relatiu a escala humana). En definitiva, la longitud d'un text no és cap raó o motiu per a la seva permanència.
Perquè és la meva sospita que Bombolles de sabó pot funcionar com una mena de breviari laic -però no areligiós. Deixarà mai d'esser veritat que «el millor que et pot passar és no haver-te de sentir mai nacionalista»?
