Formant una plèiade de manifestacions freudianes, els (i les) joves francesos surten aquests dies als carrers per demanar un desig, un dret, una exigència, un somni, que no es pot pregar pel seu nom: seguretat. I si és cert -i en part és innegable- que les grans revolucions europees germinen a França, ja sabem per on aniran les futures passes i els futurs maldecaps dels europeus. Els joves francesos demanen conscientment i visible la retirada del projecte de legislació laboral del govern Villepin, el contracte de primera feina, però demanen molt més contundentment, i inconscientment, un bé intangible i futur: seguretat. Hi ha hagut canvis respecte a les anteriors exigències socials: la gent reivindicava llibertats i justícia, o exigències concretes als governants, i ara es demana, per davall del soroll laboral, continuïtat, permanència, estabilitat, quietud. L'amenaça sobre allò que havien conegut dues o tres generacions de francesos ha cristal·litzat en el desig dels estudiants de continuar vivint en un país segur, en el món que coneixen, enmig d'un mercat laboral rígid i protector, potser injust, però salvavides i tranquil·litzador per als que s'hi aposenten, no tant per als exclosos. I amb algunes altres novetats: fins fa relativament poc temps la reivindicació de la seguretat no incloïa l'exigència de tenir un bon cotxe, i dues residències, de poder viatjar periòdicament i d'una educació (per als fills, si més no) de qualitat, d'una justícia i d'una sanitat envejades, i del manteniment de l'orgull de viure en un país capaç d'universalitzar -per a una part de la població- aquests dons. Els gairebé tres milions de joves francesos (segons les xifres més optimistes dels sindicats) que s'han passejat exigents les darreres setmanes per tot l'hexàgon, en més de 135 ciutats, en els moviments urbans més nombrosos dels darrers trenta-cinc anys, volen qualsevol cosa excepte canvis. No comparteixen els ideals buits i inexpressables dels seus contemporanis, també joves, que fa tres mesos cremaven cotxes i escoles en els extraradis, ni les emocions igualitàries, utòpiques i iconoclastes dels seus pares (o avis?) que exaltaven els arranjaments musicals del maig del 68: volen allò que les anteriors revolucions deixaren incòlume, volen feines estables i ben pagades (tres quartes parts dels joves francesos aspiren a ser funcionaris), volen que la seguretat paterna (un guany indiscutiblement freudià) s'estengui en el temps, i que ells (i, per què no?, els seus fills, i el seus néts) puguin heretar-la amb la residència d'estiu i la part proporcional de la grandeur gavatxa (i no ho dic pas despectivament). Un desig legítim, però excepcional, en aquest present on se'ns ensenya dia rere dia a festejar i a conviure amb els macroriscs (nuclear, terrorista, climàtic, ...) i a entendre la democratització del riscs mitjans, de la violència, del trànsit, de l'alimentació i de les fallides borsàries.

Una bona part (bona part: que curiós!) dels joves francesos -i em temo que no són els únics- fan allò que només Freud podria explicar: sense declarar-se ostensiblement capitalistes reclamen el «capitalisme intacte i vigorós» que els aristòcrates prometeren a la burgesia (Schumpeter dixit), a canvi d'evitar i de distreure les revolucions. Sense renunciar a l'estat del benestar volen l'estat de la seguretat, la protecció del pare-pare i del pare-estat, i esdevenir l'elit que podrien haver estat si les coses no haguessin canviat des de l'època en què els pares tenien la seva edat, l'edat dels joves que ocupen els carrers. Saben que aquesta protecció i aquest benestar està construït, en part, sobre l'esforç dels que en van quedant a fora, però aquesta inquietud no els fa renunciar al compromís amb el pare, a la decisió de matar-lo, freudianament, d'estimació i d'enveja (i econòmicament parlant, també), per col·locar-se en el seu lloc. Es passegen pels carrers amb el crit de protesta per davant, però amaguen al cor i a l'inconscient el desig manifest -i manifestat: el món de Freud permet totes les contradiccions- de ser com els pares, de viure com els pares, de ser acollits en els braços d'allò que crearen els pares i els pares dels pares: la protecció laboral, la seguretat de la feina, l'absència d'inquietuds vers el futur. Només els caldria, per completar el panorama, passar pel psicoanalista (aquest malagraït gremi que enguany celebra centenari i mig) i confessar-li els motius dels seus mals, l'enveja del pare (i de la mare, si treballa), amb aquell greuge clamat per Burckhardt: «Són tot allò que nosaltres som» i, per tant, volem ser com ells.