Hom esperava la notícia abans de l'estiu però ha arribat amb la primavera: Euskadi Ta Askatasuna (ETA) abandona les armes i es compromet amb les paraules per resoldre el conflicte a Euskal Herria. Benvingut sia el missatge difós el dimecres, 22 de març; benvingut sia l'aclariment de dijous, 23, i benvingut sia, sobretot, l'alto el foc permanent en vigor des de divendres, 24 de març de 2006. Una data per consignar a la memòria, com la del 31 d'agost de 1994 en què Oglaigh na hEireann (IRA) va declarar el cessament d'operacions militars, com la del 10 d'abril de 1998, en què es va assolir l'Acord de Pau per a Irlanda del Nord, o la del 28 de juliol de 2005, en què l'IRA anuncià la fi de la campanya militar.
El president del govern espanyol, en resposta a la declaració d'ETA, adverteix que el camí a partir d'ara serà dur, difícil i llarg, que pot durar dues, tres o més legislatures. Anuncia, per assolir la pau, una política de mà estesa a totes les forces polítiques, inclòs el Partit Popular, tot assumint que el PSOE potser no hi serà, al govern, per gestionar tot el procés. Fa bé el president Zapatero de recordar aquestes obvietats institucionals davant un anunci que implicarà, que ha d'implicar necessàriament, un gir radical en el panorama polític espanyol -i francès- pel que fa a la postura davant els conflictes territorials i nacionals, com ara el d'Euskal Herria. Han passat gairebé dotze anys des de la primera declaració de l'IRA i vuit des que l'Acord de Pau va rebre el suport d'una majoria aclaparadora de la població d'Irlanda. Però les previsions de l'Acord no s'han acabat d'implementar encara i el partit nacionalista/republicà majoritari, Sinn Féin, no pot exercir el seu mandat democràtic perquè la institució de representació parlamentària, l'Assemblea d'Irlanda del Nord, està suspesa des d'octubre de 2002. I el govern britànic de Tony Blair, socialista com el de José Luis Rodríguez Zapatero, ho consent.
L'anunci d'ETA marca un moment històric, sí, però la història no s'escriu damunt una pàgina en blanc: tots els participants en el conflicte basc, tots, inicien aquest nou camí cadascú amb el seu bagatge i tots els que hi vulguin fer passes cap a la pau hauran d'estar disposats a desprendre's de part d'aquest bagatge per tal d'anar-hi avançant. El camí serà llarg i difícil perquè, a banda de la qüestió territorial, hi ha molts temes per resoldre, com ara, la reinserció social dels presoners, dels exiliats i dels fugitius, que mai no han estat processats ni condemnats, o la reconciliació i la convivència entre les víctimes, els familiars de víctimes i els responsables que hi hagi víctimes. I aquí cal tenir molt clar que, en aquest tipus de conflicte, gairebé tothom n'és víctima i que ningú no és més víctima que ningú altre.
Cal que tots els participants en el procés que s'inicia reconeguin i assumeixin la part de responsabilitat que els pertoca perquè, com diu el capellà redemptorista irlandès, Alec Reid, mediador en el procés de pau a Irlanda i mediador en el conflicte d'Euskal Herria, premi René Cassin de Drets Humans 2005, «ni ETA ni l'IRA no són el problema, sinó un símptoma del problema». Per poder-lo resoldre cal anar a la causa, que no és altra que una qüestió de drets: drets civils i humans, drets territorials i culturals, drets nacionals i polítics. Resta per veure si el govern espanyol consentirà que el Partit Popular bloquegi la possibilitat de resoldre el conflicte basc i si els governs espanyol i francès arribaran a reconèixer el dret del poble basc a determinar el seu propi futur. En expressar la seva voluntat ferma de participar en el procés democràtic, ETA ha donat una passa important per entrar del fred. Benvingut sia.
