Un caràcter polièdric

Si Hugo Chaves fos català i ocupés la plaça de Joan Carretero a la Generalitat, Josete Zapatero hauria de tenir sempre a mà el flascó de les sals. Chaves acaba de titllar Bush d'ase i borratxo per amunt. Vull dir que li ha dedicat cinc o sis floretes més, així, sense prendre aire, entre i entre, per respirar. Curiosament, no li ha caigut el món a sobre. En canvi, a Carretero, que no ha dit tant, ni prop fer-s'hi!, li han xiulat pedres com un puny ben a prop de les orelles. Per què? Perquè els socialistes, tan aviat com s'acostumen al poder, treuen més pit que un gall de llavor. Són intolerants de mena. Carretero únicament ha gosat manifestar que la demagògia de Zapatero ens ha conduït a la redacció final d'un estatut de pa amb fonteta per a Catalunya, i immediatament s'han presentat voluntaris per a moure-li la cadira. Pretenien fer-lo caure, això és tot. Mentrestant, a la Moncloa, s'escenificava una pèssima versió de «La Dama de les Camèlies». Zapatero, mortalment ofès -ell que havia promès respectar lletra per lletra l'estatut que aprovés el parlament de Catalunya!-, perdia els sentits entre els braços de María Teresa Fernández de la Vega, en el paper d'Armand Duval. Va ésser quan Pasqual Maragall -avançant-se als insults probables, envers els catalans, per part de gent amb modals tan exquisits com Bono o Rodríguez Ibarra- va fer saber a ERC que si Carretero no rectificava, el destituïa. I aquest, en lloc d'enviar-li flors, a Zapatero -ja som primavera, Déu meu!-, per fer-se perdonar, va enviar-lo a pastar fang. El desenllaç de la crisi va ser força crispat. Però Maragall es trobava en un moment dolç i va considerar que s'esqueia posar-hi punt final. Carretero, per tant, continua de conseller de Governació. I hem de pensar que Zapatero, tot i que encara té el cutis de nacre, superarà el greuge que li han infligit des de l'Esquerra. L'ofensa ha estat tan grossa? I què us puc dir? D'això se'n desprèn que els catalans tenim la sensibilitat coberta amb una pell tan gruixuda com la de figa de moro, mentre que la dels castellans és fina com un tel de ceba. Altrament no s'entén que els socialistes de casa -Montilla, Iceta, Manuela de Madre i d'altres- no tinguin una reacció igualment irada quan els seus companys de Madrid menyspreen, amb paraules barroeres, els catalans. Afortunadament, en aquest drama cortesà amb perfum de Dumas, Maragall va recuperar el seny a temps. Cosa que tampoc no ens ha de sorprendre, perquè de Maragall es pot esperar qualsevol reacció. Així com Jordi Pujol era sempre previsible, Pasqual Maragall és polièdric. Per a ésser més precisos: li he registrat fins a quatre maneres diferents de reaccionar, que guarden correspondència amb altres moments diferents del dia. El Maragall que tot just acaba de llevar-se del llit és un bon al·lot. Estima la gent de l'Esquerra, que considera la seva, i és prou lúcid i agosarat com per manifestar que no entén el pacte entre PSOE i CiU per tirar endavant l'estatut. Aquest Maragall, imaginatiu i un xic pinxo, en la línia de Lluís Companys, assoleix el cim a l'hora del vermut. És quan aposta per una relació comercial francocatalana, deixant de banda Espanya, o quan recupera la Franja per a projectar-se sobre la Mediterrània. Tanmateix, el Maragall més groller arribarà, puntualment, tot just despertar de la migdiada. A l'hora crepuscular ho veu tot gris, potser perquè li cal prendre una cullerada de bicarbonat amb aigua. Per a ell, la millor Barcelona és la de Porcioles, i Catalunya únicament serà triomfant a través del Barça. No cal que ens enganyem alimentant inútils somnis independentistes. En canvi, quan a mitjanit torna a casa i s'atura a fer-la petar amb el sereno, és capaç de proclamar la sobirania dels Països Catalans i de posar en mans de Frederic Escofet la defensa de la nova legalitat. Després, avança la nit, i què voleu que us digui? moixos i drapaires, borratxos i desarrelats saben que en eixir l'ull del sol les coses seran on les deixàrem. Fatalment, tot cal dir-ho. I Maragall s'enfrontarà al croissant i al cafè amb llet amb el somriure feliç d'un fill de casa bona. Amb quin dels quatre Maragall que he descrit ens hem de quedar? Amb tots. Maragall és com mossèn Cinto Verdaguer i Joan Salvat-Papasseit, un poema singular, cosa que és d'agrair. Políticament, necessita un bon secretari. Potser Iceta, en lloc de fer de gos faldiller entre Madrid i Barcelona, hauria d'assumir la responsabilitat de fer saber als periodistes l'hora exacta en què Maragall ha pronunciat aquesta o aquella frase. Per exemple: si Iceta ens diu que el president ha afirmat, en pijama, a punt de beure's el tassó de llet i ajeure's en el Picolín, que reclamarem a França el Rosselló, li respondrem que molt bé, d'acord. I li recordarem, de passada, que no s'oblidi de reclamar els drets sobre la plaça de toros de Ceret, que és on l'orquestra toca «La Santa Espina» mentre els toreros desfilen. Tot i ésser el projecte d'una revolució, la cosa quedarà entre amics. Vull dir, que no cal que la notícia ocupi les primeres pàgines de cap diari. Altrament, amb un rumor d'aquesta mena sobre la taula del despatx, Ansón i Pedro J. tenen penques d'anunciar el començament de la Tercera Guerra Mundial.