Camins privats

El passat diumenge, com feim un cop al mes, un grup d'excursionistes d'Algaida ens disposàrem a fer una excursió per la Serra. En aquesta ocasió havíem previst pujar al Puig Major ja que, gràcies a les gestions del Sr. Joan Oliver, Coronel en cap de la base durant 27 anys, teníem permís per visitar les instal·lacions militars. Dit i fet, partírem dos autocars cap al túnel del Puig Major on una part del grup pensava pujar per la Coma de n'Arbona. Aleshores arriba la 1a sorpresa del dia, a la zona ha crescut el típic cartell vermell de la Serra «Propiedad Privada-Prohibido el Paso». A continuació, 2a sorpresa, l'amo de la finca apareix indicant-nos que no es pot passar, que està cansat de vàndals, que el camí no és públic, que l'havíem d'haver avisat i que està disposat a cridar la Guàrdia Civil (tàctica de l'acolloniment). Un cop se'n dóna compte que s'ha passat amb el qualificatiu, arriba la 2a excusa típica, que és dia de caça major i que ens podrien pegar un tir (cal dir que hi havia una boirada que no se veia 20 metres enfora), (tàctica de la supervivència). 3a excusa, l'econòmica (la butxaca cou molt), hi ha gent que ha fet negoci venent mapes amb camins privats (no tenc nom per aquesta tàctica). Finalment, recapacita i ens deixa pujar però avisant-nos que és el darrer cop. A qualsevol excursionista que hagi trobat l'amo pel camí li sonaran les tres excuses, amb aquest ordre o amb un altre, però sempre són les mateixes. Senyors meus, crec que ja està bé de pagar justs per pecadors (érem molts els que pujàrem i pocs els que hi baixàrem, però no vérem cap indici que haguéssim passat per allà, excepció de les peladures de fruita que l'endemà no hi seran), estic absolutament d'acord amb el tema del vandalisme, s'ha d'acabar amb ell (per la Serra n'he vist de tot color), però no pot ser una excusa per posar pany a tot allà on no n'hi ha hagut mai. Organitzar una excursió per finques no públiques s'ha convertit en una burocràcia increïble, has de localitzar les finques per on fas comptes passar, has de trobar els telèfons dels amos, t'han de contestar i t'han de donar permís (difícil quan és un grup relativament nombrós). La millor solució, afegir-te a un grup de guiris que vénen amb tot organitzat i passen sense cap problema. Si això no s'arregla acabarà malament i com diu el refrany castellà «tiempo al tiempo».

Reitero el meu agraïment i espero que això millori pel bé de la convivència entre els mallorquins.

Llorenç Gil. Algaida.