Quan es parla de repensar el model de l'economia balear -i tothom, en un sentit o en un altre, de manera explícita o implícita, en parla- se sol enyorar el contingut real del que això significa. L'enunciat és provocador -anar cap a una altra pauta de creixement- des del moment en què genera posicionaments de tota mena. Però el que és determinant és la concrecció d'un canvi que no es pot fer per decret, sense tenir en compte la dinàmica dels mercats. I, en aquest respecte, val a dir que les transicions són costoses en tots els sentits, i suposen apostes polítiques valentes que, al seu torn, requereixen col·laboracions efectives entre les administracions i els agents economicosocials. Sengles factors destaquen, al meu entendre, en aquest afer: la diversificació de l'economia balear, sempre ressaltada; i qui és capaç de, col·legiadament, liderar el procés.
La diversificació de l'economia revela enormes dificultats, atesa la gran concentració existent a l'estructura econòmica i els enormes entrebancs que representen els costos de la insularitat. Molt sovint se sol ridiculitzar els que propugnam la necessitat que les economies illenques disposin d'altres recursos aliens al sector turístic, tot emfasitzant, no obstant això, la importància cabdal d'aquest. Tal necessitat formulada no és, emperò, un desig de qui escriu ni de qui pensa: té sòlids fonaments en les dades existents quant a les bases productives insulars com pel que fa a la comercialització d'alguns dels seus productes. El cas del calçat -i la possible existència d'un districte industrial mallorquí i d'un altre menorquí, relacionats amb les activitats de la pell, força orientats a l'exportació- és un exemple il·lustratiu al respecte. Les condicions de la diversificació econòmica passen, entre d'altres factors, per l'estímul d'aquells sectors aliens al turisme que demostren connexions efectives amb el mercat -no es tracta, doncs, de crear experiències artificials o de component estrictament públic-; l'aposta per les noves tecnologies de la informació i la comunicació aplicades al disseny dels processos productius i al sector serveis -el turístic inclòs-; la qualificació del terciari, en el sentit de facilitar i esperonar la iniciativa empresarial en àrees estratègiques, com ara el medi ambient, els serveis socials i tot el que afecta la qualitat de vida; i l'apreciació d'aquelles firmes que treballen en activitats -el cas més representatiu és l'agroalimentari- que podrien complementar la demanda turística. És a dir, que l'economia balear es diversifiqui no vol dir que es desactivi el turisme de masses -només la manca de sentit comú defensaria això-; tot al contrari, es tracta d'acurar les polítiques que hom trobi més escaients perquè l'Administració, lluny de destorbar la iniciativa privada, contribueixi a fer possibles noves sinèrgies que abastin el món de l'empresa, la representació político-institucional i el sector públic. La bibliografia sobre aquests temes és ja agobiant, i en economia regional europea existeixen exemples determinants que enllacen amb dita perspectiva, en especial a Alemanya i Itàlia, on regions han afiançat un model de creixement que es trobava en crisi amb complementarietats productives i, sobretot, amb complicitats dels agents economicosocials.
Ara bé, davant d'aquests reptes, el que al meu entendre resulta clau és qui adopta el paper de liderar la transició cap a una nova forma de créixer que asseguri cotes importants de benestar però que, alhora, redueixi els impactes ambientals i avanci de manera ferma vers la sostenibilitat. En els sistemes productius terciaris de base exportadora, com és el cas de Balears, que és una economia especialitzada en el turisme de sol i platja, el seu avantatge competitiu no es vincula tant a la funció d'innovació que coordina un emprenidor -és el cas del model dels districtes industrials italians-, com a la de saber generar els mecanismes institucionals que li permetin controlar les externalitats negatives mediambientals en un entorn físic limitat, com és el de l'arxipèlag. Aquí es mantenen una sèrie de referents: la necessitat d'acarar l'oferta als canvis de la demanda i la urgència de definir l'agent econòmic que executa la coordinació que permet ajustar els canvis oferta/demanda. En aquest sentit, una de les qüestions més importants en la demanda turística és, tal com ja preveuen els propis TT.OO, la creixent sol·licitud de destinacions que gaudeixin d'un elevat component de benestar mediambiental. Està comprovat que, en el cas del turisme, la qualitat ecològica se vincula directament a la capacitat de càrrega del territori. I aquesta és superada amb escreix per Balears en temporada alta, mentre que en la baixa dit problema no es mostra de forma tan severa. El diagnòstic sembla clar. Si volem ajustar la nostra oferta als canvis de la demanda, cal elevar la qualitat mediambiental, i això ens obliga a incidir sobre el creixement dels fluxos turístics -és a dir, sobre l'estacionalitat del producte i reduir les massificacions-, la qual cosa, al seu torn, tindria un efecte colateral important: la menor demanda de treballadors immigrants.
Però ¿qui és l'agent econòmic que pot exercir una veritable funció de coordinació, perquè el conjunt de les empreses s'adeqüin als nous paràmetres de funcionament? Pens que la funció de coordinació, en aquest cas, ha de recaure en el sector públic i, més concretament, en les administracions d'àmbit regional i local. I és evident que aquestes institucions gaudeixen dels mecanismes escaients per exercir el lideratge en la coordinació dels agents privats, per a possibilitar que aquests redireccionin, de manera consensuada, la seva estratègia empresarial cap a un model de desenvolupament turístic sostenible al llarg del temps. Però, a banda d'aquesta nítida comprensió de la fragilitat ambiental de l'economia balear, que ha d'esperonar, entre d'altres accions polítiques, la confecció d'instruments oportuns per a aconseguir recursos pal·liatius de les externalitats negatives, el nus gordià rau en la creació del capital humà adient per a fer front als nous reptes que palesa la globalització econòmica.
