Fa un parell de setmanes que ja parlava del mal rumb que duu la política educativa que practica el Govern de les Illes Balears. D'aleshores ençà han passat coses. Però, malauradament, no n'hi ha haguda cap que m'hagi obligat a canviar d'opinió, ans, al contrari, m'han reafirmat en la meva posició.

El que sí que em dóna un poc de conhort, però no alegria, és clar, és que de cada pic hi ha més gent que s'adona que anam més girats que els odres.

I resulta que ja no som únicament els de sempre els que no estam satisfets. Fins ara la majoria dels decrets que aprovava la Conselleria d'Educació eren malvists pel sector públic, però benvists pel sector privat, un indici bastant clar sobre quins n'eren els beneficiats i quins n'eren els perjucdicats. L'anomenat Decret de Trilingüisme, emperò, sembla que té l'estrany mèrit d'aconseguir unanimitats en la seva contra.

Ja de tot d'una s'hi van manifestar en desacord els sindicats majoritaris dins el món de l'ensenyament, l'Obra Cultural Balear i les associacions de pares de les escoles públiques. I després s'hi va anar afegint molta de gent més, entre els quals cal destacar alguns organismes dependents de la UIB. La setmana passada, emperò, va ser la patronal de l'escola concertada catòlica, Educació i Gestió, qui, sense voler fer excessiva sang, va donar a entendre que tampoc no els agradava aquest decret, que ja ho havien fet a saber a la pròpia Conselleria i que treballaven propostes constructives per millorar-lo.

Aquest decret, evidentment, és un atac a la nostra llengua pròpia, però ho és més als alumnes que s'hi puguin acollir en particular i a tota la comunitat educativa en general.

La rebaixa de les hores de català perjudicarà, sense cap dubte, el nivell de la nostra llengua que puguin adquirir un bon percentatge d'alumnes, sobretot aquells que no el tenen com a llengua familiar i que, per tant, fonamenten el seu aprenentage de l'idioma propi de les Illes Balears en el context escolar.

Però és que, a més a més, o no es podrà aplicar de cap de les maneres, o s'hauran d'abocar un bon caramull de recursos a dotar de formació el professorat que ha d'impartir aquestes línies i d'infraestructura els centres que ho hagin de dur a terme. Uns doblers que, és clar, haurien de sortir de qualque banda. Això, en un país amb unes competències educatives tan mal transferides, amb greus mancances generals, allà on no es poden pagar les dietes del professorat itinerant perquè no hi ha doblers, allà on, pel mateix motiu, les partides econòmiques per a despesa corrent arriben tard i malament als centres, ... significaria un empitjorament exhaustiu de tot el sistema educatiu. Un empitjorament que afectaria amb més intensitat els centres públics, però que, òbviamnet també acabaria perjudicant el sector privat. Quan els doblers s'acaben, no n'hi ha per a ningú.

Tal vegada hagi estat això el que han cavil·lat els dirigents d'Educació i Gestió, o tal vegada no. Però el que és evident és que la política educativa de Jaume Matas i Francesc Fiol ja no entusiasma ningú. Les postures radicals, fetes amb l'oposició quasi total dels sectors als quals van dirigides i sense cap voluntat d'arribar a consensos, no són bones. Ells, que tant criticaren el Pacte de Progrés en el tema de l'ecotaxa perquè deien que anava contra els interessos del sector turístic, ara fan bastant pitjor amb el sector educatiu. Que rectifiquin!

Jaume Lladó, professor