algo de nubes
  • Màx: 29°
  • Mín: 21°
28°

Les soledats intel·lectuals

S'ha constituït fa tres dies a penes la comissió que haurà de commemorar, a Ciutadella, el bicentenari d'un intel·lectual de gran pes en la història cultural menorquina del vuit-cents: Rafel Oleo i Quadrado (1806-1878). En tres camps, tots ells complementaris del seu capteniment culte, un bon punt erudit, va rutllar la seva biografia. El primer, en les ciències naturals com a botànic i apotecari. El segon, en el camp humanístic com a historiador i escriptor. I, en tercer lloc, en les arts plàstiques com a dibuixant i il·lustrador.

En un moment determinat, Oleo i Quadrado es va erigir en figura medul·lar de la intel·lectualitat ciutadellenca, i en general insular, entre 1839, any de l'obertura de la farmàcia després del periple universitari fora de l'illa, i el 1878, en què féu el traspàs. En arrencar aquest període, Menorca havia ja clos les portes cronològiques a l'època il·lustrada, iniciada amb Joan Ramis i Ramis, dramaturg i poeta (a més d'un reguitzell d'altres especialitats lletraferides), i que finí amb el gramàtic i lexicògraf Antoni Febrer i Cardona. En aquest sentit, Oleo i Quadrado ¿podria ser entès com el representant, gairebé en solitari, de la generació cultural immediatament posterior? Em fa l'efecte que sí, ben garbellat. No se m'escapa, tanmateix, que el període es nodrí d'altres noms gens sobrers, tant a Ciutadella com a Maó. Seria el cas, per a les dècades centrals del segle, de Juli Soler o Jaume Ferrer i Parpal per a la ciutat de llevant; i Miquel Eugeni Caimaris, per a la ciutat de ponent. Ara bé: que Oleo, posat en aquest context, hi va excel·lir amb llum destacadíssima i capdavantera, amb resultats molt quallats, no hi ha pas dubtes. Per mi, la seva etapa de maduresa coincideix amb els anys de les soledats intel·lectuals de Menorca, enmig d'un panorama d'autoritats esparses, immergides en el desconcert del triomf de la plena castellanització de la vida cultural menorquina. No és que jo, ara, vulgui dir que l'eclosió del fenomen d'assimilació lingüística en el terreny cultural, en el moment en què estava ja perduda la batalla, hagués engendrat conflictes a la vista o reacció irada, opositora. No, no, ni tan sols produí alguna forma de cessament -de vaga de braços caiguts, diríem- de la producció intel·lectual. El pas d'una llengua de cultura a una altra no anà seguida d'estridències, ni tampoc de protestes civils, benentès. Més o menys, la cultura va tirar endavant -més menys que més. Va succeir, açò sí, que vingué una mena del tall intern, en el cor mateix de la personalitat menorquina. Havia de ser un tall que, d'antuvi, semblava no produir efectes a flor de pell, però que, a mig termini, reconduí les coses cap a una altra volada. I açò no obstant, sospit que, ara, amb la perspectiva històrica que tenim, no hauríem de parlar sinó d'haver-se viscut aquell fenomen amb una acceptació molt conformadissa, indiferent i dòcil, del nou biaix uniformitzador. Però, ben mirat, i segons que acostuma de passar en tràngols d'aquesta naturalesa, la qüestió se saldà amb un debilitament de la vigoria de la nostra cultura, tot i que els menorquins no deixaren de construir obra cultural. En tot cas la nova conjuntura, a parer meu, frenà tota possibilitat de treball generacional, més o manco vertebrat, com sí que s'havia forjat en la generació il·lustrada, i de la qual la Societat Maonesa en va ser, potser, el paradigma de la intel·lectualitat de grup dels anys finals del XVIII. Per tant, insistesc: la soledat intel·lectual d'un element com ara Oleo i Quadrado és molt creïble que haguéssim de considerar-la una de les claus del marc de treball que li tocà de viure. Som conscient, però, que la meva suposició reclama una recerca de bon de veres, i meticulosa. Entretant, fóra agosarat donar per bona aquesta idea que mir de temptejar ara a les palpentes.

A l'espera que algú en faci l'anàlisi que tombi o confirmi la hipòtesi, repetiré la meva personal impressió: Oleo i Quadrado, autor d'obres de botànica i topografia, d'una història de Menorca en dos volums, d'obres de teatre, de biografia o de ressenyes del costumisme de les festes de Sant Joan de Ciutadella, etcètera; un Oleo així d'ubèrrim, fou un punt de llum isolat, escassament reforçat i projectat sobre la seva generació, per mor del que aquí he anomenat les soledats intel·lectuals que els anys centrals del segle van raure damunt Menorca. Replicareu que resulta molt delicat insinuar l'acció lesiva del triomf de la castellanització de la cultura menorquina i, amb ell, entendre la dispersió, però jo, amb tota la modèstia del món, insistiré: ¿què no ens passaria si, de cop i volta, ens manaren d'adoptar l'anglès com a llengua de cultura i llengua per a ús públic i en termes d'exclusió de cap altra? No ho dubteu: les soledats intel·lectuals retornarien, esfereïdorament.

Miquel Àngel Limón Pons, periodista

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.