No record uns atacs tant descarats, acarnissats i ferotges contra la nació catalana i tot el que històricament representa, com els d'ara mateix. En democràcia, per descomptat que no. I això, essent molt preocupant, no és tota la malaltia, sols són els primers símptomes, els parfalans, els esquits, les nassejades del grip. No és la pedra de toc, sols és calabruixada dirigida. La gran dreta espanyola ataca sense cap mania ni una, de moment sols amb les armes de l'exageració tendenciosa, la facècia, la mentida com a vertical ordre del dia, des del professor de Georgetown fins al darrer mot del credo de per aquí, repeteixen el mot d'ordre. Estan acostumats a manar, a manyuclar, i ara no saben estar mans fentes. El poder és la seva situació lògica. N'estan convençuts i obren en conseqüència. Va ser un error dels votants i l'han de esmenar de la manera que sigui. Tot val: és la guerra. És la seva íntima, particular guerra per tornar les coses al seu estat «natural». I hem de veure bisbes amb gorres de golf manifestant-se pel que ells entenen la família. Batlles i batllesses demanant firmes «per la llibertat d'expressió de tothom», com si algú els ho negàs, això. Allò important és crear dins els subconscients de la gent l'expectativa que sí que en manca de llibertat, i que ells són els màxims dipositaris d'aquest concepte. Aferra't. Fins i tot la patronal CEOE, per boca del seu cap sempitern, el José Mª. Cuevas, remou el calderó de les pestilències i enverga collonades, llastimoses teories. L'assumpte és embolicar troca, escenificar, embullar fil, inventar-se malures, provocar la ficció de la infermetat per després presentar-se com a savis guaridors, com a esperada medecina. I el que he dit abans: conjuntament, els grans immobilistes, crear un clima convenient per a les seves ambicions, per tornar a bufar cullera. Mentre, don Manuel Fraga canta les bones voluntats del colpista Tejero, Telemadrid (i també IB3 en usdefruit), El Mundo, la COPE, i fins i tot un articulista mercenari de per aquí, que pel que es veu tots plegats en saben més que el jutge instructor Del Olmo, encara cerquen ETA amagada per davall les estores dels trens de la desgràcia madrilenya de fa dos anys en clau. Bufonades una darrere l'altra. Emmerdar és la consigna. Insults a la intel·ligència. Pallassos.
I la fotuda és que en part comencen a aconseguir resultats. A força de fer renou, a algú li arribarà a sonar com a música convenient. Encara que us pugui semblar anecdòtic: els feixistes desperten de la seva hibernació. Ensumau el vent i demanau-vos per què precisament ara, el camarada Boned es desperta de la sesta i fa pintades feixistes al mateix Passeig Mallorca, just davant les dependències de la policia, amb més cara que espatlla. O per què l'altre diumenge en P.B.C., tot el sergent de la policia municipal d'un poble ramader important, a un multitudinari dinar de seixantins companys de «mili», s'arrancà amb unes gloses clarament nostàlgiques d'un franquisme que en un país normal seria delinqüent i aquí sols és trist. Apologia terrorista talment, i tant feliç, l'home. O per què reverdeixen pòsters de la «Falange espanyola de las JONS», jou i fletxes reglamentaris, bandera vermella i negre, al Molinar per exemple, devora la benzinera: «Afilúate. 'Un paso al frente! 'Por una España grande y libre! Jefatura territorial teléfono:...».
No és casual. Són les primeres conseqüències, la remor que podria precedir una desgraciada tronada, una perillosa tempesta, el suïcida camí de la confrontació gratuïta, la crispació, l'enfrontament per viaranys gens ni mica assenyats. És l'inflor que precedeix la buranya. Els violents tornen a anar encoratjats, estufats com calàpets, arrogants, superbiosos. Els cants de sirena del PP en són els culpables.
Aznar, Acebes, Zaplana, Rajoy..., no ens mereixem una dreta com aquesta. No pot tornar a governar una gent tan poc sensible a la realitat, al present, a la veritat, la dignitat. Una altra dreta civilitzada i seriosa, sí; aquesta, no.
Gabriel Florit i Ferrer, escriptor
