Els morts damunt la taula

14/03/06 0:00

Tota la vida recordaré el 12 de juliol de 1997: aquell fatídic dissabte en què fou assassinat el regidor d'Ermua Miguel Àngel Blanco. Arreu de l'estat centenars de milers, milions potser, de ciutadans i ciutadanes vam sortir al carrer empesos per un amarg còctel de ràbia, dolor i impotència, per demanar a ETA amb un clam unànime que deixàs de matar. També a Palma, davant Cort. Al cap de poc temps, però, vaig prendre una decisió igualment amarga: no tornaria a assistir a una altra concentració contra el terrorisme mentre el PP utilitzés descaradament el dolor de les víctimes i el rebuig dels ciutadans per apuntalar la seva estratègia partidista, per tirar en cara a la resta de partits polítics que ells eren els veritables i únics portaveus del sentiment de la ciutadania, mentre Aznar persistís amb la porcada moral de posar els morts damunt la taula per treure'n rendiment polític, talment un jugador de pòquer encegat que gosàs posar damunt el taulell de joc totes les seves fitxes: màxim risc, però també possibilitat de triomf rotund, deixant KO l'adversari. I tanmateix, no vaig complir el propòsit que m'havia fet. El 12 de març de 2004 vaig tornar a sortir al carrer, unint-me a la multitud que pels carrers de Palma expressava en silenci el rebuig als terribles atemptats als trens de Madrid del dia anterior. I novament, Aznar, Acebes i Rajoy encapçalaven la bruta maquinació política i mediàtica de mentir, tergiversar i aprofitar el dolor ciutadà per treure'n rèdits polítics, en aquest cas per guanyar les eleccions que s'havien de celebrar dos dies després. Sortosament no se'n van sortir: la ciutadania va saber reaccionar, i els va enviar al lloc que els correspon.

Han passat dos anys, però aquesta gent segueix capficada a manipular sense cap pudor la tragèdia del terrorisme. Per desgastar el govern, tot s'hi val. Les escenes viscudes dissabte passat a Madrid durant els actes de record a les víctimes de l'11-M són el darrer episodi d'aquest lamentabilíssim serial. En un estat democràtic i de dret, les investigacions sobre els delictes corresponen a les forces de seguretat, i l'encausament dels presumptes culpables és competència del poder judicial. Quan hi ha hagut un atemptat terrorista, tota la societat fa pinya per expressar la solidaritat amb les víctimes i amb els seus familiars, i diposita la confiança en el poder judicial i en la policia perquè trobin els culpables i es faci justícia. Rajoy, però, ha tornat a aprofitar l'ocasió per escampar dubtes i sospites, responsabilitzant el poder executiu de no fer el que ha de fer per tal que els culpables siguin identificats i processats. Increïble: el gran mentider s'erigeix en paladí de la veritat. Just fa dues setmanes, la cúpula del PP capitanejava la manifestació de les víctimes del terrorisme a Madrid, rebutjant qualsevol intent de diàleg del govern espanyol amb l'entorn d'ETA per aconseguir la fi de la violència. Aquests dies circula per internet un interessant recull de premsa titulat «Diario de la memoria», farcit de declaracions i notícies de l'època (1998) en què Aznar va reconèixer i reivindicar que el seu govern mantenia contactes directes amb ETA per afavorir la pau. És possible més hipocresia, més iniquitat, més baixesa moral? El PP ha travessat ja totes les fronteres de la dignitat i la decència, i ha aconseguit enrarir i crispar fins al paroxisme la vida política. Tant de bo que la seva deriva enfollida no aconsegueixi fracturar la convivència democràtica fins el punt d'esdevenir un obstacle insalvable per al final d'ETA. Esperem que la pau estigui a prop, malgrat que els populars segueixin posant cada dia els morts damunt la taula. Esperem que la pau sigui possible, malgrat el PP.