Jaume Matas ha anunciat que no vol perllongar gaire més la seva carrera política. Apa, doncs, ja n'hi ha un altre que té els doblers fets! Si més no, aquesta expressió, un xic grollera, és la primera que m'ha vingut al cap. Immediatament me n'he penedit, i m'he centrat en la notícia. Per sospesar-la, és clar. Deu ser ver que Jaume Matas ens vol deixar? Hem d'ésser prudents i donar per entès que ha fet l'anunci en un moment de depressió? Per si de cas, convindria que li ho féssim repetir davant d'un notari. Si tant voleu, perquè en quedi constància escrita. Podem pagar-lo a escot, al notari. Hi paguem Kournikova, a escot, i és ben segur que aquesta mossa no ens portarà cap alegria. Jaume Matas, en canvi, sí. Sobretot si podem confirmar que se'n va. Diguem-ho en castellà: «a enemigo que huye, puente de plata». Pot tenir la certesa que, tirant pel cap baix, tindrà un comiat de fadrí en vigília de noces. Ara bé, si realment pensa anar-se'n, convindria que ho fes com més aviat millor, abans que els efectes devastadors del seu pas pel govern superin els del Katrina. Potser l'atura la por a la inactivitat. I ho entenc. Així com Aznar ha dedicat infinitat d'hores a completar la seva obra poètica, Matas no té cap necessitat d'escriure. A la butxaca de la dreta de l'americana porta escrita l'arenga que fa a Madrid (patriòtica, catastrofista, en la línia de les JONS), quan el conviden a parlar els empresaris o els socis del Club Siglo XXI; i a la de l'esquerra, un paper amb les deu frases que diu a Mallorca després d'un sopar oficial (d'autonomia de xeremia i pageseta amb rebosillo). Aquesta és l'única relació coneguda que té amb l'escriptura. ¿Què voleu? Quan freqüentava el SEU, el vacunaren contra les vel·leïtats literàries. Si aquell que conviu amb un gripós acaba agafant el grip, qui és addicte d'en Patufet pot arribar a enamorar-se de Salvat-Papasseit. Així de clar. De manera que no ens hem de fer il·lusions esperant que Matas ens llegui les memòries. Tanmateix, no l'hem de tenir desenfeinat, perquè si els desenfeinats corren el risc d'enganxar-se a qualsevol vici, ell ben igual -rumiant i rumiant- arribaria a la conclusió que havia deixat coses per fer en el govern i es plantejaria el retorn al Consolat de Mar. I una passa en fals d'aquesta envergadura, l'hem d'evitar de totes, totes. Potser Antich hauria de començar a moure influències al més alt nivell. Encara que les relacions entre Espanya i els Estats Units no passin per un moment gaire dolç, Zapatero disposa allí d'amistats prou sòlides com per aconseguir que li facin un lloc a l'ensenyament. Ja sé que no deixa d'ésser un abús de confiança, perquè amb Aznar i Garzón els americans van ben servits. Però, en fi...! Amèrica és gran i la incidència de Matas en l'opinió pública no té perquè notar-se més que un brot de cugula en una blatera. El president balear no ha demostrat gens d'interès a impartir lliçons sobre el pensament polític espanyol, la qual cosa no deixa d'ésser una tranquil·litat per a gent com Michael Moore, crítica amb el sistema. El bessó de la filosofia conservadora, des d'Onésimo Redondo a Don Francisco, ja és explicat amb tots els ets i uts pel professor de Georgetown. Matas pretén fer classes d'atac i defensa personal, basant-se en les travetes que li han procurat més prestigi. Em refereixo a les que va fer a Cristòfol Soler (KO instantani), a Gabriel Cañellas (encara s'unta el cos amb ungüent de rovell d'ou), i tantes altres que li permeten superar, amb escreix, l'historial rutilant de Jim Oliver. A jutjar pel caràcter que se li entreveu i atès que ja porta les colzeres pelades de pegar colzades, la primera persona a matricular-s'hi serà Condoleeza Rice.