Una associació espanyola d'empreses periodístiques ha anunciat la seva intenció de retre un homenatge a la persona d'Arcadi Gomila Pons, corresponsal de premsa durant mig segle. Aprofitarà l'estada a Menorca per a la celebració d'una assemblea general que ha de tenir lloc el maig. Com a periodista vocacional que em consider, m'hi sum, al reconeixement, perquè s'ho té ben merescut. No serà, però, el primer que rebi. L'Ajuntament del seu poble, Alaior, n'hi va tributar el primer fa tres estius, quatre potser. Aquella festa, a parer meu, tingué una importància gens sobrera i d'un abast doble. A més d'haver agraït una tasca ingent de molts d'anys, feta amb generositat i constància excepcionals, l'homenatge també posà en relleu una funció periodística per mi estimabilíssima però en tràngol de desaparèixer. Vull dir que va esdevenir una mena de gran i poètic homenatge -gairebé un comiat emotiu- a la figura heroica dels corresponsals de premsa menorquins, cada cop més esvaïts del nostre panorama periodístic. Fet i fet, ja no en queden, salvada la resistència d'Arcadi Gomila.

Arcadi Gomila, no només és el corresponsal per antonomàsia de la premsa de Menorca: és també l'últim. Amb ell es tancarà una generació i, alhora, finirà per sempre més un model de periodisme que ha subsistit, més o menys, des que el 1811 va aparèixer a l'illa la primera capçalera periòdica d'informació i opinió. En el curs del llarg període històric de la premsa menorquina -la que abraçaria dels inicis i fins a la guerra civil- la figura del corresponsal de poble ha suposat una fita ben estimable: la d'obrir el camí cap a la insularització de l'abast i la circulació de la informació menorquina. Com que Menorca ha tingut (i encara té de forma molt dominant) dos pols de premsa, el de Maó i Ciutadella, establerts aïlladament entre si, una conducta disposada a insularitzar el nostre periodisme no hagués estat mai possible sense comptar amb el concurs, generalment sacrificat, del corresponsal de poble.

Després, durant l'etapa del periodisme modern (fixable grosso modo entre 1941, any de la fundació deMenorca, i els temps actuals) el paper del corresponsal ha prosseguit fent-hi una tasca soberga i solitària, de la qual el nom d'Arcadi Gomila s'ha mantingut en actiu durant més de quaranta anys ininterromputs, gairebé cinquanta. Açò suposa un heroisme enorme, admirable, per mi molt plausible, que calia reconèixer públicament. L'Ajuntament d'Alaior ho va fer, i ho va fer molt bé. Açò és: en un marc adequat (la sala capitular) i en una diada distingida del calendari anual de la ciutat. Ara ho faran també els empresaris de la premsa espanyola.

La història callada del corresponsal de poble ha forjat, amb els anys, una fesomia molt perfilada. Vet aquí alguns dels seus trets estètics i ètics: generalment home, autodidacte, seduït per les lletres (d'antuvi, més de les literàries que no pas de les periodístiques); un ésser, a més a més, marcat per una pregona convicció política o de compromís social, que ho fa gratuïtament, o bonibé, que escriu en haver sopat, a mà o, a tot estirar, en velles màquines que teclegen amb sonsònia seca, carrinclona i desballestada. És, en definitiva, un tipus sacrificat que, fins i tot, es veu empès a portar personalment els seus originals a la redacció i, no poques vegades, a haver de pregar que els hi publiquin aviat, abans no perdin la frescor de la novetat. No escriu amb ordinadors, i no sap un borrall de compaginació informàtica. Arcadi Gomila, amb prou autoritat, ens ho podria confirmar, a tot açò. Ara bé, figures com la seva són en vies d'extinció. Mireu, si no, el panorama d'ara mateix en el meu rodal. ¿Quants corresponsals -corresponsals veritables i exactes- ens queden, a Menorca? Només ell. Ens queda el corresponsal d'Alaior d'Es Diari, cap més. Fins no fa gaires anys, eMenorca en tenia una colla: as Castell, Ferreries, es Mercadal, es Migjorn Gran, Sant Lluís..., fins i tot Ciutadella va ser corresponsalia. Idò bé: aquesta plèiade és gairebé extingida en els seus trets més característics. L'augment de la formació universitària dels nous periodistes, sumada a la immediatesa a l'hora de servir la notícia, amb totes les facilitats fulgurants per desplaçar-se per la geografia insular entera en poc temps, ha suposat la ferida mortal dels veterans corresponsals, aquells cronistes de vetllada i «Olivetti». Han cessat noms com Eugeni Villalonga, Sebastià Rotger, Tòfol Moll o Joana Febrer. Altres han passat avall sense possibilitat de relleu: Antoni Pons Orfila, Domingo Marquès o Eduardo Moreno Camps. A Alaior, però, ens queda encara un admirable degà: n'Arcadi Gomila. Ell sol podrà omplir un capítol de la història menorquina del corresponsal de poble i la seva aportació al nostre periodisme. Rebi, per tanta feina com fa, les gràcies d'un col·lega.

Miquel Àngel Limón Pons, periodista