Exceptuant els membres de les restringidíssimes cúpules dirigents, els ciutadans coneixem, de la política, només els seus signes externs, les manifestacions públiques dels responsables dels partits. I encara que sigui normal pensar que l'estil d'aquestes manifestacions depèn gairebé exclusivament de les respectives ideologies, resulta que no és així i, fins i tot, en molts de casos la ideologia pesa menys que circumstàncies que consideram secundàries. Fa poc, per exemple, la fina percepció d'un comentarista feia observar que la discussió de l'Estatut català (i moltes altres) era realment la confrontació del món espanyol, representat per la sensibilitat de Calderón de la Barca, amb el més prosaic dels catalans. Honor contra pactisme. «Honra sin barcos» contra la comptabilitat regular del senyor Esteve. És difícil no estar-hi d'acord.

La multitudinària manifestació del passat 18 de febrer a Barcelona planteja, també, una curiosa paradoxa. Només els interessos corporatius empenyen protestes «socials» (els obrers de la Seat, els mestres, etc.). Ara ja no és imaginable una manifestació de l'esquerra com la de la pel·lícula Novecento. Era emocionant començar a sentir La Internacionaabans de destriar la munió d'obrers dins la boira. Ara a les manifestacions ja no es canta La Internaciona. I si Mc Luhan tenia raó, si el medi és el missatge, anar a una manifestació (o ser-ne promotor) indica una certa transversalitat, un innegable aparcament de la sensibilitat més esquerrana. Això fa aparèixer la paradoxa d'un Àngel Colom, despenjat d'ERC per no ser prou esquerranós, que ha de veure com ara aquest partit deu a Puigcercós (i als altres llobatons que ell enconà a La Crida) la intuïció d'implicar-se fins a les orelles en la concentració del 18 de febrer. Les destreses dels líders solen pesar molt més en el comportament d'un partit que la seva ideologia. I Carod és elitista, amb una vocació intel·lectual que l'allunya de la gent corrent, de l'ordinary people, que necessàriament ha de constituir el gruix dels manifestants. Vendrell ve de les catacumbes de la conspiració i instintivament deu evitar els matins assolellats. I Huguet i Ridao poden omplir de retòrica l'acció dels colomins, però, per motius evidents, són mals de descriure en aquest i en molts d'altres aspectes (realment, en tots).

També el natural dels líders pot decidir la línia política d'un partit. Al PSM, els dos darrers secretaris generals normals (consolidats, vull dir), Sebastià Serra i Mateu Morro, representaven per un igual l'ala més esquerrana i menys nacionalista del partit (ambdós venien del marxisme), però Serra sempre maldà per incorporar el corrent nacionalista estricte (o, fins i tot, el liberal) al ventall ideològic del PSM, mentre que Morro en foragità els representants.

A més, es produeixen fenòmens molt peculiars quan els dirigents polítics estan sotmesos a pressions superiors que els obliguen a fer tots els papers de l'auca. Record com Artur Mas es vegé obligat a defensar, des de la Conselleria d'Economia, la gestió de Pujol, quan era evident que considerava que els acords de finançament que li deixà Macià Alavedra eren francament millorables, per dir-ho caritativament. Però obeir un senyor com Pujol no ha de ser res comparat a tenir per amo un partit del centre centralista. Aleshores, com a mínim, els polítics es veuen forçats a vulnerar els principis lògics de «no contradicció» i del «tercer exclòs» (no són possibles «A» i «no A» alhora, i hem de triar entre «A» o «no A», perquè no hi ha una tercera possibilitat). És el problema que no saben resoldre els diputats «nacionalistes» del PSC, del PSIB o, fins i tot, del PP, quan se'n van a Madrid. Aquí voten que la seva llengua és única, i a Madrid voten que són dues (de moment). Com en un conegut misteri que ens explicaven de petits, si la ideologia és una, el comportament deu ser trinitari. O cínic, que aquest també pot ser el nom de la figura.

La contradicció, però, que provoca més paradoxes és la que contraposa els objectius declarats d'un partit nacionalista (el profit per al país) amb la necessitat de governar per assolir-los. Si les millores vénen d'un altre partit, els seus dirigents es veuen constrenyits a dejectar-les. Tal és l'espectacle que ens ofereixen cada dia CiU i ERC amb motiu de la tramitació de l'Estatut.

I quan es tracta de partits d'esquerres, sovint no es produeixen paradoxes, sinó directament traïcions. L'adhesió acrítica dels militants i dels votants fa perdonar i oblidar, per exemple, la perenne conxorxa dels socialistes amb els grans poders econòmics. Maragall en fou una demostració clara durant els seus anys de batle de Barcelona, encara que el seu peculiar sistema neuronal fa molt més complicada (i divertida) l'anàlisi.