Fa temps, alguns habitants de l'oasi de Farafra van fer una llarga travessia fins a Baharia per aclarir en quin dia de la setmana es trobaven. Havien perdut el compte, i ja ni sabien quan era el divendres i, com a bons musulmans, el dia especial d'oració. Llavors fer una travessia com aquesta era d'allò més pesat. Des de fa més d'una desena d'anys hi ha una carretera ben asfaltada i els vehicles hi passen constantment. Llavors no; i com a màxim podien comptar amb els camells enmig de pedres i arena. Segurament els de Baharia se'n degueren fotre un poc, de la deixadesa dels de Farafra.
Passa que cada oasi té les seves coses, les seves manies i els seus costums. Sortint del barri antic de Farafra, dins el límit de la zona de jardins i l'escola vella, hi ha un safareig on les vint-i-quatre hores del dia hi aboquen dues canonades d'aigua: una de freda i una de calenta. Surt amb tanta força, que al principi dóna unes quantes voltes dins la part rodona del dipòsit fins que, ja encalmada, va al gran rectangle que la deixa passar regularment cap als jardins. Aquí és el lloc on s'aturen els homes quan tornen de fer feina a la terra; també els al·lots, perquè tant a l'hivern com a l'estiu sempre ve de gust submergir-se dins l'aigua furiosa i calenta. La diferència està en què si a Baharia són recatats a l'hora de banyar-se, a Farafra no ho són tant i pràcticament tothom es banya en pèl. Els de Baharia diuen que això són coses dels de Farafra.
Fins fa poc el safareig estava envoltat per quatre parets sense sostre i un portal. Les parets anaven bé per deixar-hi la roba damunt, el portal donava discreció al lloc on, tant de nit com de dia, sempre hi havia gent. Però des de fa alguns mesos les parets ja no hi són i no queda ni rastre de les pedres que havien aguantat tant. Els banyistes, també les canonades que ragen totes les hores del dia, estan a la vista de tothom que passa pels camins que es fiquen, com l'aigua sobrera, per dins els jardins de palmeres i oliveres. Ho deuen saber, els de Baharia?
