La dignitat dels perdedors

De perdedors vocacionals també se'n coneixen alguns, tot i que solen tenir un paper secundari en els discursos oficials del passat. La majoria dels que la història ha qualificat de perdedors són, en realitat, vençuts i derrotats per circumstàncies que ells mateixos no han pogut o sabut controlar. Molts, a més, són genèticament guanyadors i no contemplen la seva vida des del vessant de la humiliació i la derrota, molts menys quan aquesta és pública i evident. No conec a penes Héctor Súper, però pel que vaig tenir ocasió de tractar-lo en el passat, durant la primera etapa com a entrenador, em sembla un esportista amb una forta personalitat i amb una tendència natural a perseguir incansablement l'èxit. Avui, no obstant això, Cúper és un perdedor, un derrotat per aquelles mateixes circumstàncies que ben bé podrien haver-lo enlairat i ajudat a augmentar el seu palmarès professional. La seva dimissió o cessament encobert ha generat tota casta d'interrogants al voltant de les darreres hores de relació professional amb el Mallorca. Cròniques d'aquestes característiques, en el món específic del futbol, s'estan convertint en un fet habitual que a penes no és objecte d'anàlisi en profunditat. Les persones no interessam quan els resultats d'allò que feim no satisfan els dirigents de l'empresa que ens ha contractat. Cúper sabia que havia de respondre davant la taula classificatòria, el referent únic de justícia davant el qual ha de respondre sempre un entrenador. Tanmateix, aquests darrers deu anys pel Mallorca hi han passat prop d'una dotzena d'entrenadors però cap d'ells, ni tan sols Lluís Aragonès ara seleccionador, no ha superat Cúper des del vessant emocional, humà i professional. Avui, Cúper és l'heroi derrotat, la fotografia del qual posaré sobre la meva taula com a símbol d'allò que som i com a recordatori que mai no hem de perdre la dignitat.