Ahir el president francès, Jacques Chirac, finalment designava el dia en què els francesos de França recordaran l'esclavitud i celebraran la seva abolició. Fa anys que els francesos 'd'ultramar' tenen dies per celebrar això. A Guadalupe és el 27 de maig, a la Guaiana francesa és el 10 de juny, a Martinique és el 22 de maig... els francesos de Franca són els darrers a posar data per a la diada de l'esclavitud, i serà el 10 de maig cada any. S'ha triat aquest dia perquè va ser quan el parlament nacional va aprovar una llei, anomenada la llei Taubira, que reconeix l'esclavitud i el tràfic d'esclaus com un crim contra la humanitat. Això va ser el 2001. Dins l'estil típic dels francesos, Chirac va triar bé les seves paraules per deixar clar que el marcar un dia per reflectir sobre l'esclavitud fa més gran el seu paés. La grandesa d'un país és assumir tota la seva història, va dir. Tant les pàgines bones com les dolentes s'han d'analitzar, va assegurar als francesos que miraven la tele. Tants discursos com aquest es fan que un arriba a dubtar si tantes capes de bones intencions al llarg del temps no aïllen la societat francesa de la fulla afilada de la crítica i de l'autocrítica. Es construirà un centre de documentació sobre l'esclavitud i l'escriptor de Martinique Edouard Glissant en serà el cap. Sense cap dubte es farà molta feina sobre la història desgraciada de les colònies africanes i caribenyes. Ara bé, una prova més clara de la utilitat d'aquests exercicis de reflexió, com el dia nacional de l'esclavitud, seria una feina seriosa sobre l'esclavatge modern, sobre l'esclavitud de les fàbriques occidentals al tercer món, del tràfic de dones a Europa. Un dia per demanar la seva abolició en el món, no per celebrar-la, com si la feina estigués feta. I no restaria res del reconeixement de la barbàrie de l'esclavitud colonial, com alguns voldrien al·legar, sinó que ens obligaria a examinar les nostres pràctiques actuals amb més consciència.