algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 18°
18°

Camins d'Horacio Sapere

Ja sé que no és el cas, però de vegades sembla que els artistes, en les seves retrospectives, tenguin interès a amagar una part de la seva trajectòria, notòriament els inicis, sense que no arribem a saber mai si se'ns escatimen simples exercicis d'aprenentatge o una etapa de la carrera que consideren mala d'explicar en relació a la resta de l'obra. A l'altre extrem, hem vist exposicions en les quals se'ns mostraven dibuixos equivalents als primers exercicis cal·ligràfics de Joseph Roth -record ara mateix una exposició d'Archie Gittes. Miquel Barceló no sembla partidari -em remet als fets- de recordar els seus recorreguts inicials pel conceptual, cosa que servidor lament perquè, en aquella història efervescent de finals dels 70, ell ja sabia posar/trobar poesia en qualsevol minúcia guardada en una capseta. Alguna cosa així m'ha creat un buit en l'exposició d'Horacio Sapere a la Llonja. Hi ha moltes maneres de resoldre els problemes d'espai que hauria suposat ni que fos una al·lusió a aquells anys de vi i de roses -d'eufòria en la pobresa, com un darrer batec de la bohèmia-, un temps en què Sapere també trobava poesia pels racons més comuns. No obstant, hem de celebrar que aquell esperit no s'hagi mustiat en el quefer de l'artista. Queda viu en la creixent Poet's Room, una instal·lació d'aires arte povera, que per ventura a la Llonja manca d'una mica més d'espai -o hi sobren algunes absències presents. Està molt bé que Sapere hagi mantengut aquesta línia de feina, i precisament per això l'espectador hauria de poder revisitar-ne els orígens. Si fos mínimament correcte parlar d'un «altre» Sapere, ço és el pintor de quadres, l'exposició ja és més completa. Presenta una organització impecable, diàfana: així, hi podem resseguir l'artista en la seva adscripció als nous expressionismes, en el si dels quals ha mantengut sempre un camí molt personal; en la incorporació d'alguna cosa semblant a un mètode al qual no seria aliena una benèfica influència de Torres Garcia -que ens ensenya on caben les coses-; i en la síntesi en la qual madura un llenguatge que li permet embarcar-se en aventures d'un esperit que no oblida la seva residència en la carn. En aquest vessant -el pintor de quadres-, l'exposició és digna de ser mostrada a qui vulgui entendre què cosa és aquest camí tan mal d'entendre, de vegades, que anomenam evolució artística. L'evolució de Sapere la conta el conjunt de testimonis que ens ha deixat en la recerca d'un llenguatge susceotible de transferir-nos la gràcia d'ampliar la nostra geografia espiritual, d'aixamplar les fronteres d'allò que podem sentir -i, per tant, saber. En el recorregut de l'exposició, de dreta a esquerra, l'espectador per ventura no sabrà com o a quin instant l'haurà tocat la gràcia, però al final sabrà que no és el mateix. En fi, què hem d'anar a dir que no sapigueu.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.