algo de nubes
  • Màx: 20.17°
  • Mín: 13.1°
20°

La riquesa esbalaïdora de Van Gogh

Sens dubte un dels components de tota cultura, en el sentit més ample -antropològicament parlant-, és la presència d'algunes imatges, pictòriques o escultòriques. L'art és part integrant de tota cultura. En el si de la nostra cultura humanística, que podem considerar com un cas particular -contraposar cultures primitives i cultures «avançades» sempre és perillós si no un autèntic desbarat-, tot individu que ha arribat a un cert nivell de maduresa, té memòria: per exemple, d'alguns dels quadres d'aquells pintors que més l'han impactat. Aquesta que podríem dir-ne memòria pictòrica està condicionada pels avanços de les modernes tècniques reproductores, decisives perquè puguin arribar-nos les seves imatges. Naturalment, aquesta memòria serà més nodrida quan més notable o més genial sigui el conjunt de l'obra de l'artista. En funció de trobar-se al nostre abast més sovint, i de produir-nos una major admiració o adhesió, sempre tenim més presents les obres més representatives d'aquells artistes que ens han cridat més l'atenció.

Així en el cas de l'obra d'un artista tan extraordinari com el turmentat Vincent Van Gogh, els quadres que ens vendran més ràpidament a la memòria seran els famosos Dotze gira-sols en un gerro (1888), L'habitació de Vincent a Arles (1888), La cadira amb la seva pipa (1888), L'església d'Auvers (1890) o, tal vegada, eCamp de blat amb corbs (1890). Però la realitat és que, per a tota persona interessada que pugui consultar els dos catàlegs de Jacob Baart de la Faille (1928 i 1970) i Jan Hulsker (1980) o, encara millor -per la qualitat de les seves reproduccions en color-, els dos gruixats volumots d'Ingo F. Walther i Rainer Metzger, publicats per la Benediky Taschen Verlag, ràpidament pot témer-se'n que la diversitat i la riquesa de l'obra de Van Gogh són molt més grans i realment resulten esbalaïdores.

Un dels aspectes de la seva producció inicial (1881-1885) possiblement menys coneguts és la feinada que va realitzar per atènyer la força i el poder del seu estil, des de l'època dels estudis de teixidors treballant davant el seu teler, els innumerables caps de pageses i pagesos, la torre del cementeri de Neunen vista des de tots els angles, fins arribar als seus paisatges urbans de París i als admirables horts de Montmartre. Cal ser ben conscients, doncs, de l'extraordinari treball d'aprenentatge que, d'una manera tan constant i insistent, va haver de realitzar per arribar a on va arribar. L'artista pot partir d'uns certs dots naturals però el geni s'ha fer o aixecar amb un llarg esforç.

En aquest sentit, si fullejam els dos volums de l'editorial Benedikt Taschen, crida molt l'atenció la reiteració de molts dels temes, la insistència en realitzar o plasmar un mateix tema o subjecte una i altra vegada. Alguns exemples: els teixidors de Neunen i els caps de pagesos ja esmentats, els diferents quadres de Le Moulin de La Galette, les vistes esplèndides de Montmartre, els autoretrats -realment innumerables-, el pont de Lanflois a Arles, els retrats repetits com els d'Augustine Roulin (La Berceuse) o del seu marit (el funcionari de Correus), les reelaboracions d'imatges famoses de Millet, etc., etc. De fet, crec que aquesta insistència en els temes no obeeix sols a la autoexigència de la seva voluntat d'aprendre l'ofici de la manera més completa possible, als estudis realitzats una i altra vegada, que duren més o manco fins a la seva arribada a París. A partir de llavors, les «repeticions» no són pròpiament tals: Van Gogh se'n tem que la substància o personalitat d'un quadre no ve determinada sols pel tema representat o pel seu dibuix i que, en definitiva, cada quadre té una unitat pròpia, determinada per la seva pròpia llum i per la coloració escollida. Tot garbellat, cada quadre degudament treballat és diferent per molt que representin un mateix paisatge o un mateix personatge.

Cal acabar subratllant que tota l'esfereïdora diversitat i riquesa de la seva obra -realitzada en un espai de temps comparativament tan curt-, i que li va exigir una dedicació tan absoluta, no hagués estat possible sense el suport constant del seu germà Theo, l'altre heroi d'aquesta història -en un pla moral-, que no el va sobreviure més que uns pocs mesos.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.