No és bo que s'estenguin comentaris referits a un quimèric «cop Constitucional» i referències al 23-F en aquests dies anteriors a l'acord històric que estan apunt d'assolir el president Zapatero amb els partits catalans per la reforma de l'Estatut de Catalunya. Tampoc no és bo que el president del PP, Mariano Rajoy, parli precisament ara que ningú no està per sobre de la llei (de la Constitució, «ni el Govern, ni el Parlament, ni les més altes instàncies de l'Estat (el rei)». Tot aquest ambient, unit a les remenades de coa que han fet alguns militars, fa pensar que s'acosten hores tenses. Els més pessimistes parlen de la possiblitat d'un cop constituciona, encara que ningú no encerta a endevinar com es podria produir. Aquests pessimistes assenyalen que Zapatero ha empipat molta de gent dins i fora de l'Estat. I apunten que Bush no oblida la humiliació que li suposà la retirada de les tropes espanyoles de l'Iraq. Un Bush també enfadat amb les més importants nacions de la Unió Europea, començant per França, perquè no l'ajudaren a l'Iraq. Aquests veus pessimistes indiquen que Washington miraria cap a una altra banda davant una rebotada constituciona, que també duria els dubtes i mostraria la impotència de la Unió Europea per controlar els seus afers interns.
Els pessimistes recorden les dues línies d'actuació del 23-F. Una embogida i encapçalada per Milans del Bosch i Tejero, que quedà en ridícul perquè a l'hora de la veritat els deixaren tots sols. I una altra a l'ombra, molt més subtil, on el general Alfonso Armada havia de proposar a les Corts que el nomenassin cap d'un Govern de concentració en el qual participarien conservadors i socialistes disposats a fer aquest servei a la pàtria amb l'objectiu de derrotar el terrorisme. El rei Joan Carles en persona avortà aquell intent.
Ara, segons exercicis dialèctics d'especulació, l'objectiu seria preservar la Constitució, que està per sobre de totes les instàncies de l'Estat, i evitar la desmembració d'Espanya, és a dir, amb totes les prerrogatives legals per interrompre els processos de reforma dels Estatuts de Catalunya i d'Euskadi.
Per sort, tot són les típiques cabòries de les conjuntures d'incertesa. Sembla molt més probable que Zapatero arribi a un acord amb els partits catalans, que el PP acati la decisió majoritària del poble i que ningú no armarà cap guirigai. I que encara que Bush rosegui claus amb Zapatero, tampoc no té cap interès a donar l'aval del silenci a una estranya acció no democràtica dins un Estat membre de la Unió Europea. Cal estar tranquils. Tot són neures de tertulians polítics.
