Sincerament i fredament, no crec que la proposta de nou estatut per al Principat de Catalunya signifiqui cap desintegració de l'estat espanyol. De fet, objectivament, ni l'aplicació de l'anomenat Pla Ibarretxe ho significaria. I ja saben que som dels qui pensen que s'acabarà aplicant.
Per moltes proclames que es facin des de la trinitat dirigent del Partit Popular espanyol, partit responsable, per cert, de l'actual situació de desencaix entre les nacions que formen l'estat espanyol; per molts comentaris de taulell de bar emesos per l'anterior caudillín com si fossin advertències d'infal·lible oracle; per moltes facècies infantils reconvertides en doctrina «neo» espanyolista i predicades des de tribunes FAESistes; per molt de renou (escardat) de sabres (rovellats) que facin alguns membres de l'exèrcit espanyol, un dels que encapçalen el rànquing mundial d'exèrcits colpistes; i fins i tot per molt que tot plegat no sigui fruit de la casualitat sinó un exemple de com funcionen els aparells estatals (qualcú es creu la suposada «autoimmolació» del general Mena dos dies abans de retirar-se?) i, en definitiva, per molt de crits i bots que peguin els espantalls de l'Espanya eterna i única, la desintegració de l'estat espanyol no vendrà per quatre reformes al sistema autonòmic.
Per tant, senyors ultradretans, senyors ultramontans, senyors FAESistes, aznarians i espanyolistes en general, aquesta era la bona notícia per a vostès.
La mala notícia per l'aviram abans ressenyat és que la desintegració d'Espanya és inevitable. No només perquè pràctiques tipus «la maté porque era mia» o com el boicot als productes catalans (que segons la seva doctrina haurien de ser considerats productes espanyols) allunyen, de manera inevitable, una majoria social en aquest cas catalana del concepte d'Espanya o del d'estat espanyol. No només perquè la manipulació informativa que estan posant en pràctica diversos mitjans de comunicació identificats amb l'espanyolisme conservador, tenen efectes contraris i frontalment oposats en els territoris de l'Espanya interior i de les nacions «perifèriques», sinó, sobretot, perquè allò que ha entrat en crisi és el concepte mateix d'Espanya. D'espanyolisme. De nació espanyola, si voleu. La idea d'una nacionalitat transmesa a partir de la sang i vinculada a un territori tancat i barrat per fronteres i la idea de la nacionalitat única i vinculada al lloc de naixement és una idea condemnada a la minorització absoluta. Sobretot en un món globalitzat com el que vivim. Salvador Cardús afirma en el seu text del llibre Països Catalans, en plura que «hi ha realitats com la nacional que només es tenen de veritat quan no cal que siguin dites i explicades», i la veritat, la realitat espanyola cada dia ha de ser explicada, explicitada i reafirmada per radiopredicadors, polítics i militars protocolpistes. I malgrat tot l'aparell mediàtic, polític, militar i educatiu, cada dia costa més d'explicar.
El futur immediat és de les nacions fetes de la voluntat de formar-ne part dels seus ciutadans i ciutadanes. Les nacions de demà mateix són les formades per ciutadans i ciutadanes que, independentment del tros de passat que comparteixin, parteixin de la voluntat ferma de compartir un futur en comú. Ciutadans i ciutadanes que, independentment del seu lloc de naixença, decideixin compartir part de la seva identitat amb molts altres.
Ni reis, ni fronteres, ni guerres, ni conquestes, ni amenaces militars, ni manipulacions històriques, ni manipulació informativa seran capaces de construir, inventar o apuntalar nacions.
Les nacions del futur només es podran bastir des de la llibertat.
