algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 19°
24°

Mestre Jaume, el mariner

Sembla que l'he de trobar com qualsevol migdiada d'un temps, assegut al sofà del Cluc Nàutic Cala Gamba, davant el televisor sense parar gaire esment a cap programa més que al del temps que havia de fer, que ell tanmateix ja sabia de sobres, però gaudia de comprovar que les seves prediccions, els vaticinis, eren correctes. La mirada perduda sovint, trobada sols devers l'extens l'horitzó de la seva memòria antiga, fumant un celta llarg sense filtre pausadament, i un altre, i un altre..., tot el temps era seu quan arribà la ben merescuda jubilació. Darrerament li havia trobat el gust a no fer res, sols mirar la balla. I contar-me coses, molts de dies..., de quan s'inventaren el club nàutic, del naufragi de mestre Nadal, que hi feren pell ell i dos més, devers «sa Punta des Reflector»..., de quan va caure un avió aquí davant i hi morí una senyora perquè tornà per recollir la seva bossa..., d'un taxista que segrestà i matà una nina petita i la trobaren allà a l'enfront, veus el calonetxo que fa davant Sant Joan de Déu, aquelles roquetes? Idò allà..., em contava també d'una al·lota que havia provat de festejar i que així mateix hi estava engrescat, però que la cosa no havia lligat, les nuviances es triaren com un allioli, i reia, fadrí tota la vida..., no devia convenir, Biel, em deia... I feina, feina, feina... Què n'havia feta de feina en aquest món, cagonlou!, em deia amb veu tranquil·la, un poc arrossegada.

Ara ja fa quinze anys que va morir, l'any 1990, ostres, com passam!. N'havia complits 84 i els duia bastant bé fins feia poc. Enguany n'hauria fet cent. Se n'anà el mateix any que també varen rebre la visita de la més gran desamiga Jaime Gil de Biedma, Dámaso Alonso, Ava Gardner, Greta Garbo, Xavier Cugat..., mira tu si viatjà ben acompanyat, l'home. Ja feia un bon grapat de mesos que anava coc piu, ombres tristes, feia les passes més curtes del que tenia per costum. Tenc record que un d'aquells dies de l'any 1989, vaig anar als urinaris del local social just després que ell hi hagués fetes les feines, i m'escarrufà la tassa amb gleves de sang com apresa, espessa... Aquella nit vaig escriure un poema que li vaig dedicar, i que després, l'any 1994, formà part del llibre de la col·lecció Balenguera, de Can Moll, titulat «Diàstole i quatre poemes d'amor», i que a continuació us oferesc de bell nou, per si teniu el gust: «A mestre Jaume Garau Suñer/ Cala gamba 1906-1990/ Ara mateix quan, al racó flonjo de murmuris de televisor/ feis com que fer-hi una lleugera becaina ala de mosca,/ us he descobert ben enmig de la marinera fesomia/ una mena de boira grisa, beix, groga, lletosa.../ Ai, mestre Jaume!, aquesta punyema de boira no m'agrada./ És senyal de mal temps, ben segur; tan segur/ com que, aquests darrers dies, la boina us ve grossa/ i els ulls us vénen petits. Tan segur com su-allà/ aquell pescador envida en fals amb cara vertadera./ Mala cosa la boira per un mariner, estimat, mala cosa!/ Potser caldrà entre tots i amb ràbia fer un buf fort/ i us esvaïm aquesta temuda boirota de la cara./ O no. O tal volta el que ens cal és fer poc renou, no estorbar,/ estimar-vos i comprendre que aqueixa boira és molt vostra./ I que, de boires talment, tots en tenim una d'amagada./ Desembre 1989». La directiva del CNCG li dedicà un bust de bronze que l'escultor Antoni Riera enllestí, boina posada, com fitant la mar. Mirada massa severa, així i tot. Jo no li vaig veure mai, una mirada tan dura, tan seca. Tenia el posat més dolç, mestre Jaume, més admetent. Però l'escultor li degué albirar així i es tractava de la seva tesi. Està a l'enfront, tot d'una quan entres al club. De vegades encara li dic bon dia, boca closa, i li alç la mà dreta, així, ensenyant-li el palmell, com l'autèntic aborigen, l'indi confinat dins la reserva que sé que som.

Gabriel Florit i Ferrer, escriptor

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.