D'una inicial divisió de criteris molt marcada, s'ha passat en general a una certa neutralitat -llegiu indiferència- en els episodis de discriminació com a mètode per afavorir l'accés de les dones a la vida pública i als seus òrgans de govern, i, amb més lentitud, als llocs de decisió de les empreses. Servidor no he tengut mai idees massa clares sobre aquesta qüestió, i l'ambigüitat resultant és fruit del paternalisme que amara, en la meva opionió, la discriminació positiva. Però he sentit arguments a favor d'aquest mètode que no em semblen negligibles. De vegades ens passa, en algunes qüestions, com a Pérez de Ayala amb els toros. Pérez de Ayala deia que, si ell fos president de la República, els prohibiria, però que, com que no ho era, aprofitava per anar-hi. Ho venia a dir perquè aquests darrers temps, amb la notorietat assolida per dones a Finlàndia, Alemanya, Xile i Libèria, molts de comentaristes han tornat a dir-hi la seva, sobre l'interès específic que presenta l'accés de la dona al poder. És clar, es tracta de situacions tan diferents que difícilment poden generar un discurs comú a totes i que eviti les generalitats més òbvies. Però en un dels escenaris hegemonitzats aquests dies per dones, vull dir Libèria, ha aflorat una espècie de sarcasme que estereotipa qualsevol principi favorable a la consideració de la condició femenina com a plus i/o valor determinant, susceptible d'inclinar finalment la balança. Com sap tothom, Ellen Johnson-Sirleaf, la nova presidenta liberiana, representa clarament els interessos dels EUA a la regió, i, per tant, Washington va enviar, a l'acte de presa de possessió, una delegació d'un pes específic indubtable: la Secretària d'Estat Condoleezza Rice... i la senyora de Bush. Aquests gestos, estudiats sempre al mil·límetre, solen oferir una primera lectura més o menys diàfana -en aquest cas, el suport explícit de Washington-, i a continuació una de més opaca, que té a veure amb el tractament «feminista» de la situació. Washington no hauria enviat Laura Bush a un acte d'aquesta significació, a un país pobre, però amb un nou president -no presidenta. Ni a un país potent en el qual prengués possessió una nova presidenta. Aquestes són les coses que deixen transparentar el paternalisme que sembra dubtes en la conveniència de la discriminació positiva. Perquè, mentre la nova presidenta era homenatjada per dues dones, allò que veritablement importava és que una processó de vaixells de guerra estado-unidencs feia sentir la seva presència davant les costes del país. I aquest era el missatge definitori. L'assistència de Laura Bush a l'acte era un simple, però no innocent, ornament protocol·lari.