He llegit aquests darrers dies que el anomenat líder subcomandant Marcos, tot emulant el diaris que escrigueren Ernesto «Ché» Guevara i Alberto Granado, i que fruitaren en la fantàstica pel·lícula titulada Diarios de motocicleta, l'home del passamuntanyes (ara l'home del casc) ha començat un periple per terres mexicanes en moto, reivindicant per tot arreu els punts que fonamenten el moviment conegut com: «Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional» (EZLN). I està bé que ho faci. No hi tenc res a dir, al contrari, encoratjar-lo vivament des d'aquí. Jo, com sempre, ja ho saben vostès, fent costat als més magres. No hi puc fer res, tanmateix. La voluntat té poca cosa que fer davant la inèrcia de l'empenta del cor.

Llegir aquesta notícia als diaris, m'ha fet comparèixer al boll dues idees, gens ni mica transcendentals per això, però com que hi són i són meves, les hauré d'encobeir. La primera: he de cercar -trobar- i tornar a veure la pel·lícula d'Elia Kazan 'Viva Zapata!. La segona: Des d'aquesta setmana, i com a més que regular usuari dels vehicles de la EMT, oferir adesiara al meus possibles lectors, tot un seguit de totxanes d'opinió, que anomenaré genèricament això mateix del títol d'avui: «diaris d'autobús».

I com que el moviment es demostra caminant, vetací el primer tast: dimarts 03-01-06, a tall de migdia, autobús número 15, Palma-Arenal, l'agaf a la parada del que era Bar Triquet i ara no és res, però encara ho diu a la façana; va bastant ple, els davants del passadís estibat de gent empantanegada que no se n'adona del seu incívic procedir, o se'n redefot, que ve a ser el mateix, però jo, set n'han entrades, aconseguesc passar fins a la part del darrere de tot, vostè perdoni, perdoni, vostè perdoni, fins que hi som; el bus era dels llargs, dels articulats, però just hi he entrat que ja he sentit la cridòria que hi havia al cul de sac del fons; quan hi he arribat, me n'he adonat del que passava: una al·lota jove i gruixadeta, de raça negra talment, o sigui, sense eufemismes, repetia en veu altíssima a un senyor major, vegada i altra, com un disc retxat: «'Racista cabrón hijo de puta!», les mateixes paraules un pic i un altre pic sense oscil·lacions, l'únic que variava era l'ordre; ocasionalment era: «'Cabrón hijo de puta racista!», exclamat així, tot d'una estirada i fort i mirant el «tendido», com si publicitàs un article per vendre'l... I per l'altra banda, el senyor major alt i magre, la cara encesa, molt nerviós i també amb les paraules de la veu un parell d'octaves més altes del prudencial per la seva salut i pels timpans de la forçada audiència: nosaltres: «'A mi no me insulta nadie, oyes, nadie!, que venís aquí i os creeis los dueños de todo, sinvergüenza más que sinvergüenza!», o similar. Al punt un jovenel·lo ben arreglat, xupat de cara, d'una trentena, també obscuret de pell i molt agradós, que estava devers la ròtula que articula el vehicle, va i s'exclama: «'Síííí..., mucho racista con mala leche és lo que hay por aquíííí!». I ja l'han armada. Ara les caramboles ja eren a tres bandes, i allà on estàvem els d'enmig, no hi feia estar de res... (Una senyora amb dos nins petits picà l'avís per davallar, i es va veure claríssim que encara no havien arribats a la seva parada, ho feia per estalviar als seus fills les lletanies que es repartien. I va fer molt bé, pens. «Menudo ejemplo les dais a mis hijos...», en veu baixa...) «'Cabrón hijo de puta racista...!» Ella que ni afluixava, ni canviava de qualificatius. Podria ser que no en sabés més. «'Ahora sólo insultáis, peró dentro de poco también incendiaréis coches, como en París...!», rebaté el clau l'home.

Tot plegat resultava que el senyor havia volgut passar, ella no li havia fet lloc a bastament a judici d'ell, fes-te aquí, fes-te allà, i ja l'hem armada. L'al·lota negra i presumptament conflictiva baixà al Molinar, als déus gràcies, perquè la cosa anava en un crescendo esquerp i perillós en escreix. Entretengudíssim, per altra banda...