algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 19°
22°

Les tovalloles blanques d'Ian McEwan

¿Es pot fer una bona novel·la que reculli les inquietuds entorn a les conseqüències de l'11-S i els interrogants entorn a la intervenció militar a Iraq? Si no haguéssim llegit Dissabte, d'Ian McEwan, podríem estar temptats de pensar que no és possible sortir-se'n sense caure en la recepta debest-seller, en l'oportunisme, o en la consigna fàcil. Però McEwan té la raça de l'escriptor que pot convertir en excel·lent literatura tot allò que toca. Dissabte és bona literatura perquè planteja més interrogants que respostes, i perquè ofereix una reflexió sobre l'actualitat que està perfectament trenada amb una manera de veure la societat, les relacions personals i la naturalesa humana.

La novel·la se centra en el transcurs d'un dia (un dissabte, naturalment) en la vida d'un neurocirurgià de Londres. És el 15 de febrer de 2003, la gran jornada mundial de les manifestacions contra la guerra d'Iraq. Una part important de la novel·la gira entorn de la impossibilitat del protagonista d'identificar-se ni amb els que defensen la intervenció a Iraq ni amb els que s'hi manifesten en contra. La dutxa d'aigua calenta, les tovalloles calentes que l'esperen, esdeven l'emblema d'un benestar que la foscor del panorama mundial li fa percebre com una construcció fràgil, gairebé com un miratge a punt d'esvanir-se: «Quan aquesta civilització s'enfonsi, quan els romans, siguin qui siguin en aquesta ocasió, finalment hagin marxat i comenci la nova edat negra, aquest serà un dels primers luxes que desapareixerà. Els vells, asseguts davant la llar de foc, explicaran als seus néts incrèduls que a ple hivern ens posàvem sota un raig d'aigua calenta neta, amb pastilles de sabó aromàtica i líquids viscosos de color ambre i vermell i ens rentàvem els cabells per fer-los brillants, i que teníem tovalloles blanques gruixudes i grosses com togues esperant-nos en prestages escalfats». Des d'aquesta vivència de la vulnerabilitat del seu món, s'enfronta a un dia de mobilitzacions que li genera molts més dubtes que certeses. No us escandalitzeu: la funció de la bona literatura és fer-nos dubtar, minar el camp de les consignes, i els que vàrem estar, i continuam estant, contra la guerra d'Iraq, hem d'agrair que algú ens faci pensar i ho faci de forma intel·ligent. Sobretot si ens agraden la dutxa i les tovalloles suaus.

Dissabte utilitza el recurs de l'antagonista, o la contrafigura, per lligar aquesta visió de la vulnerabilitat del nostre benestar amb una visió més general de la precarietat extrema dels béns preuats de la capacitat de raciocini o de la llibertat: de tot allò que fa que una existència sigui pròpiament humana. Baxter, un personatge dels barris baixos amb una malaltia neurodegenerativa, està a punt de destruir, a partir d'un petit incident automobilístic, tot l'entorn familiar de Perowne. Una equivocació en la seqüència de les lletres del seu codi genètic (uns pocs aminoàcids mal escrits) el condemna a una impulsivitat incontrolable i a una mort prematura i cruel. Baxter pateix un mal anomenat corea de Huntington. Potser McEwan insinua un lligam amb la proclamada topada de civilitzacions: una pel·lícula molt fràgil separa el nostre món amable dels segles (passats i futurs) d'edat negra, i una pel·lícula molt fràgil separa la nostra condició d'éssers racionals i lliures de la cadenes de l'obediència cega als cromosomes.

El dissabte d'hivern de Perowne és un d'aquells dies plens d'esdeveniments que resumeixen una vida. Un artifici literari, és clar, però un artifici literari admirablement ben construït. És un dia que acaba sense cap solució per arreglar el món ni cap recepta per a la felicitat, però sí que deixa entreveure alguns llampecs d'allò que ens salva enmig de tanta vulnerabilitat: la felicitat artística (Perowne oblidat del pas del temps escoltant el jazz que toca el seu fill) la compassió cap als altres (cap al condemnat Baxter, que ha estat a punt d'ensorrar-li la vida) i els afectes dels éssers més propers, dels fills i de la Rosalind, la dona per la qual conserva, a través dels anys, una passió que sobreviu a la fragilitat i la incertesa de tot.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.