Sentint parlar aquests gestors de la «democràcia», d'aquesta «democràcia» de pacotilla, migrada i estantissa des d'on s'intenta ensorrar l'únic portal de sortida. La vella i poderosa Espanya amenaça amb el seu implacable i rovellat braç de ferro les nacionalitats que la volen diferent.

Aquestes amenaces, venint d'on vénen des d'una força bruta i ordenada, ben organitzada i empesa per sectors d'un partit molt concret, només suposen el primer cop sobre la taula, expressat volent fer entendre que aviat tornarà l'ordre, el de sempre.

Aquesta subtil amenaça, que tan patèticament és retallada en importància per quasi tots els partits, vol dir ni més ni manco que, potser, no hi ha segona transició, senzillament perquè la primera fou un miratge. Aquest «si passes la ratlla, me les pagaràs», pronunciat per un home armat, entre deliris patriòtics i revinglades, ve a confirmar un cop més la gran farsa que fou allò. Potser, Catalunya sigui a Europa, però l'Espanya que defensen aquests senyors només es pot equiparar al berenar de negres d'algunes monarquies, en els pitjors racons de l'Àfrica.

Fa basarda pensar en el terror que s'amaga rera el silenci mediàtic mundial, sobre el que l'Estat Rus està fent a Txetxènia. Més basarda, quan certs personatges enfoquen la balcanització per a justificar les seves xenòfobes conductes. Fins ara, hem vist indigents assassinats, aficionats agredits, boscos de la memòria seguidament mutilats, víctimes de la guerra i descendents de les mateixes havent d'amagar-se socialment o demanant disculpes per existir. I, això passa, només, per no haver jutjat els autors dels crims comesos durant la guerra, siguin del bàndol que siguin, i haver permès i legitimat amb silenci, un revival patètic i perillós com el present. Els responsables d'aquest cop d'Estat contra l'Estatut i contra Zapatero,... cobraran en euros o en dòlars? Sembla que volen fer creure al personal que canviant els procediments, optant per l'amenaça i la por obtindran la retallada que s'havia anunciat. Volen consolidar la crispació i el desencís. Cada cop amb més claredat es mostra el llambreig del seu llautó.

L'Espanya anomenada plural i el federalisme català en particular, són per tercer cop en la història, l'únic enemic a abatre, malgrat sigui impulsat per un Parlament Català nascut de la voluntat popular sorgida a les urnes. El nou model d'Estat preocupa, i molt, per venir carregat de solucions per als més vells conflictes.

Sense anar més lluny, la gran realitat dels P.P.C.C. dintre de l'Estat espanyol, s'acabaria de consolidar precisament en el marc d'un Estat Federal com el que es planteja. Amb la independència de Catalunya, el País Valencià i Balears agafarien altres rumbs. Fins i tot, la Independència d'Euskadi, o el terrorisme d'Eta, no els preocupen tant, volen assegurar l'existència de la inesgotable font de conflictes, consolidant l'enfrontament i els rèdits electorals. Ara bé, l'Espanya Federal, els fa por pel gran sac de noves alternatives que suposa. Als catalans de Mallorca, molt ens hauria d'importar que aquest projecte garanteixi millor que cap altre, l'ordre natural de les coses: un arxipèlag d'història i cultura catalana, federat econòmicament en l'Euroregió i envoltat de tot el seu àmbit lingüístic i nacional, que com una pepeta russa, es troba a la vegada formant part de l'Estat Espanyol que al mateix temps confirma el mapa que amb el temps es configura en el panorama polític i econòmic europeu. Qui ens aboca més al secessionisme polític, el senyor Mena Aguado o el Senyor Zapatero? Qui suma i qui divideix, els que no volen polacos a Espanya o els que demanen que es reconeguin quatre llengües oficials a l'Estat?