Pel que sembla, no tothom ha estat aquests darrers quinze dies en guaret com jo. És evident que la presidenta Munar tenia ben conrat el seu discurs d'ahir, malgrat no n'esperàs cap cuita important ni cap terrabastall significatiu. Només la cíclica feina del camp. La que obliga a un debat anual més a prop d'un ball de bot entretenidor que d'una higiènica eixermada. Un ball de bot que, per no ser, ni com a exercici de catarsi col·lectiva serveix. Veure al cadell de l'amo, al senyor Rubio, mostrar la poteta a la madona mentre paintexa neguitós a l'espera d'una acaronada pel llom, és qualsevol cosa menys entendridor. Veure com ella dissimula l'atàvic costum de la justa consideració als habitants del corral i fa com si se l'estimàs amb la pomeria més ciutadana, malgrat pot ser entretengut no justifica suportar les interminables estacions del rosari parlamentari, ni amb l'esquer del buffet que la institució posà a l'abast dels resignats espectadors.
Però la presidenta no va ser l'única que ultrapassà la proverbial pardalaria nadalenca. Els empleats de Sa Nostra, majoritàriament representats per la Unió Obrera Balear, han decidit que les paneres de Nadal no assedeguen voluntats i han fet saber que no volen la reelecció del president Huguet. Els comunicats que circulen per la intranet de la institució són directes i defugen de metàfores. El bessó d'aquest enfrontament? Com no podia ser d'altra manera a aquesta terra, l'urbanisme i el ball d'interessos al voltant de can Tàpera, que els treballadors volen preservar com el pulmó verd que encara és. A partir d'aquí: comunicats on s'acusen mútuament de faltar a la veritat que han esdevengut, per la part dels treballadors, en advertiments sobre abusos, retrets per la no aprovació d'un Codi Ètic per a la Fundació Sa Nostra i una carta aconseller d'Economia on se'l posa en antecedents sobre informacions que el Comitè Intercentres ha acumulat, la publicació de les quals no convendria a una financera que s'ha de moure en la discreció. Pot existir una presidència enfrontada als treballadors, però té nul·les possibilitats de ser la figura de consens i d'equilibri que s'espera d'aquest càrrec, recordem-ho, de representació no executiva (ni remunerat). Així que aquesta remoguda de terres pels camps de la primera financera balear ens promet un espectacle més entretengut que la bubotada del Consell i del qual se'n podrà treure una lliçó de primera: els treballadors, ben organitzats i allunyats de la demagògia, són una força a tenir en compte, fins i tot en aquest segle XXI on sembla que només cotitzen els benestars de les cúpules i els seus favors entrecreuats.
També s'han mogut les memòries dels sabres. D'aquells el renou dels quals ens acompanyà des de la mort de Franco perquè l'entrada en la modernitat es fes per la porta del darrere, la de la discreció amnèsica. No sé si són altres sabres, però estic segur que és una altra Espanya i, a vegades, em deman si no és això el que tant irrita la dreta.
