Els menorquins amatents de la història insular, entre els quals, modestament, m'hi compt d'antic, hem entrat aquest dilluns, 9 de gener, atiats per una efemèride gens banal. Avui s'escau l'aniversari de la mort de Joan Miquel Saura i Morell (1670-1729), el patriota potser més memorable de l'Edat moderna menorquina. Per defensar els privilegis i els drets polítics seculars de l'illa, en el marc d'una Corona espanyola d'estructura jurídica no uniforme ni radicalment centralista com voldrà imposar la dinastia dels Borbons, va aixecar-se en rebel·lió a començament del segle XVIII. Tot disposant del suport de la immensa majoria de la població, i no manco la de totes les institucions polítiques de l'illa, Saura va proclamar legítim sobirà de Menorca la figura de Carles d'Àustria, enfront de l'altre pretendent, Felip d'Anjou, per ocupar la vacant al tron hispà deixada per Carles II el 1700 en morir sense descendència directa. Els fets revesteixen una importància històrica excepcional. Més enllà de la pura erudició, o del simple coneixement passiu de la història, resulta que estem davant d'un episodi que es troba travessat per una constant de primeríssim interès -vull dir que té una actualitat vivíssima. Quin és el millor statu quo de relació jurídica i política de l'illa de Menorca respecte de l'estat espanyol? La pregunta no és una fotesa retòrica qualsevol. Més bé al contrari: és el bessó punyent, essencial i sensible de la història insular sencera, de qualsevol època, remota o propera, moderna, medieval o contemporània. Quan pens en els diputats menorquins que, en el curs dels anys de democràcia i d'autonomia que portam viscuts, s'han vist en el tràngol d'haver de votar lleis per a l'autogovern més o menys generoses, o, pel contrari, escanyolides; o que han participat en debats legislatius decisoris per permetre, d'una manera o altra, la plena recuperació de la personalitat històrica de les regions o les comunitats nacionals espanyoles, no puc fer altrament que adonar-me de la sonsònia reiterada de la nostra història local: la lluita constant, segle rere segle, encara que hagi estat sota formes dispars en èpoques diverses, per determinar la fórmula de pertinença de Menorca a l'estat.
Vagi per dit que, d'estudiant, jo mateix em vaig situar francament i sincera al costat d'una solució autonòmica -de gran espectre, si ho puc dir manllevant un mot farmacològic. Ara, un quart de segle després, em sent seduït per avançar cap a fórmules de pertinença federal, i esper que pronunciant-me per aquesta doctrina no seré mereixedor d'una resposta manu militari, veient la meva inerme columna abordada pels carros de combat -els tancs de mena, s'entén! Seria tant com fer-ho contra un home de pau desarmat, per més que algú al·legués que escric textos que superen la Constitució.
Els fets a sang i mort que, el 19 d'octubre de 1706, va capitanejar Joan Miquel Saura quan decidí d'alçurar-se de la vila des Mercadal estant, van establir una diàfana diferència entre els austriacistes -o patriotes, també dits carlins- i els borbònics -o botiflers. Els primers defensaven una legalitat institucional i política -allò que el llatinisme anomena statu quo- basada en la protecció i conservació dels furs ancestrals, incloent-hi, és clar, tots els privilegis del que, avui en diríem, si fa no fa, l'autogovern de Menorca. Com ha considerat, en efecte, l'historiador Miquel Casasnovas, «la defensa dels furs i els privilegis seculars de l'illa és un argument que no es pot menystenir», cosa que els menorquins intentaran salvaguardar al llarg de tot el segle XVIII, enmig dels canvis continus de sobirania. I és així que ningú no discuteix que la defensa d'aquests privilegis polítics fou la causa primera -i pregona- de la insurrecció de Joan Miquel Saura i de bona part del poble. Ho feren, no cal dir, contra els borbònics (o felipistes), que volien una Menorca modelada per la fèrula centralitzadora i uniformadora del pretendent francès, nét del rei absolutista per antonomàsia, Lluís XIV, un tipus que ha passat a la història universal com una espècie d'heliocentrisme perfecte -le Roi Solei- portat a la política i a la monarquia. Idò bé: deia en començar que la història de Menorca conserva dins les seves pàgines un argument de relat permanent, mai no ben conclòs: la discussió sobre el seu encaix, adés estatal, adés provincial, adés autonòmic. I, així, s'ha hagut de batre el coure entre els austriacistes patriotes i els botiflers enemics de la terra (amb totes les actualitzacions doctrinals que vulgueu en cada cas) que la història ha proporcionat a la sort de l'illa. Els botiflers de fa uns pocs anys renegaven d'haver de parlar d'una Espanya autonòmica, perquè era disgregant -asseguraven amb aire adust i colpista- i una heretgia de separatisme. Ara, els mateixos, tornen a encendre el foc bèl·lic, per advertir-nos (manu militari) que les idees federalitzants els repugnen, i que no estaran disposats a acceptar-les, com abans flastomaven les autonomistes. Es veu que el nostre signe menorquí intrínsec és haver de conviure amb els botiflers, ahir i avui. Sempre.
Miquel Àngel Limón Pons, periodista
