Comença a esser preocupant la reiteració de l'insult com a instrument dialèctic, perquè provoca un augment de la crispació política que s'estén com una taca d'oli, i ja ha obligat el PSOE a matisar la seva actitud inicial de no respondre als insults amb insults, i a deixar que alguns dels seus portaveus assumeixin el paper de dolents de la pel·lícula. Però molt més preocupant és l'empanada mental que demostren no ja els polítics, sinó també no pocs professionals de la informació, que veuen amenaçada la llibertat d'expressió quan es critica la barra lliure per insultar. A mi, en tot cas, me sembla evident que en aquest país no està en absolut en perill la llibertat d'expressió, i en canvi correm el risc de convertir-lo, almanco dins l'àmbit polític, en el país més xabacà, barroer i groller del món civilitzat. Deixau-me il·lustrar el que vull dir posant uns exemples de com es pot fer una crítica dura a les actituds i les opinions sense perdre el respecte a les persones que les manifesten. I a fi que no em puguin acusar de partidista, posaré exemples de tres sectors polítics ben diferents: el nacionalista radical, el conservador reaccionari i el socialdemòcrata més difuminat. Fa poc vaig llegir que el president Rodriguez Zapatero reconeixia que les Balears paguen molts d'imposts, però tenen problemes d'infraestructures. I em va alegrar perquè la primera condició per resoldre un problema és detectar-lo i reconèixer-lo, però també perquè era la primera vegada que aquest reconeixement venia d'un president del Govern central. Idò el col·lega Joan Mir ho comentava ironitzant, com si Rodríguez Zapatero hagués dit: «Tenim problemes d'infraestructures, i a Tailàndia tenen problemes de tsunamis. I què hi podem fer, si la naturalesa és cruel?». I concloïa: «Comentari de cretí pocavergonya». Me direu que el comentari no el feia el senyor ZP, sinó el senyor Joan Mir, i que tothom tregui les conclusions que cregui oportunes. Però a mi no me basta. Crec que es tracta òbviament d'un insult «ad hominem» que, fins i tot suposant que no fos gratuït, és rebutjable. Ara mateix, el senyor Rajoy ha dit que «la Generalitat está para hacer carreteras y poco más». La llibertat d'expressió empara tant el meu dret a dir que això és una imbecilitat, com el seu a dir-la. Però, en canvi, no puc invocar la llibertat d'expressió per dir que, pel fet d'haver-la dita, el senyor Rajoy és un imbècil, per bé que és evident que les imbecilitats les solen dir els imbècils. Finalment, el Ministre de Defensa senyor Bono se'n va a Kosovo, i en una arenga (no es confongui amb arengada!) de les seves diu que «hay gente tan torpe que hace de la diferencia su bandera». Sembla que no s'ha adonat que així està tractant de «torpes» tots els pobles d'Europa, que tenen per bandera la seva diversitat, el seu major patrimoni, i que per tant volen conservar les seves diferències. Per acabar-ho de confitar, afegeix que «las diferencias exacerbadas requieren la presencia de los militares», advertència que es pot interpretar com una amenaça perquè enlloc no es precisa qui i quan decideix que les diferències són «exacerbadas», i si deixam que ho decideixi ell anam ben arreglats. Jo tenc tot el dret del món a denunciar i rebutjar rotundament unes interpretacions tan simplistes i primitives com les que fa el senyor Bono. Però no el puc tractar de dictador. Fins aquí podríem arribar!
Josep Moll Marquès, periodista
