algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 17°
24°

Daura en les literatures de l'exili

Amb el cor enjòlit, més tost apesarat pel record de l'hecatombe històrica, fa uns dies que vaig resseguir l'itinerari que proposa l'exposició «Literatures de l'exili». Es presenta al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, bastit a l'antiga casa de la misericòrdia de la ciutat intramurs. És una mostra que, a través dels testimonis personals d'una allau de poetes i intel·lectuals, et retorna als llocs fatídics, cruels, absolutament infernals, en què va anar a raure la volior incontenible, inerme i plorosa, dels milers de vençuts de la guerra civil espanyola, i que, després de la caiguda de Barcelona, fou compel·lida a fer el pas acerb de la frontera francesa. Hi ha contingut, en les sales de l'exposició, el clima moral enter de l'exili. Com a proves materials fossilitzades, aquest clima moral hi és, ben visible, en els materials que s'hi exposen, en cada vitrina, en cada plafó o mural. La percebreu en els dietaris mòrbidament oberts que fa una pila de temps que ningú no llegeix, en les ulleres esquerdades que ja no corregeixen cap miopia, en les estilogràfiques velles -de plomins roms-, deixades assecar, en les fotografies sèpies de grups, individuals o familiars, en la paperassa de les autoritats d'immigració, en els tampons i els segells, en els retalls de diaris, i en tants i tants records vulgars que, gelosos, els exiliats portaven amb ells, secretament guardats d'ací i d'allà on l'expatriació els féu rodolar. Formen un conjunt, no ja d'objectes d'ús quotidià que avui ningú no empra, sinó que han esdevingut, més aviat, les crostes de les ferides de la bogeria esfereïdora de la guerra.

Particularment atret em vaig sentir pel vídeo -en blanc i negre, indefectiblement- que mostrava les platges desolades, fredes, d'arenals infinits i depriments, de Saint Cyprien, Le Barcarès i Argelers-Sur-Mer, a la tombada litoral mediterrnia del país gal. La locució, és clar, narrava, amb tons pregons, la concentració que els francesos ordenaren de fer-hi amb els refugiats que hi arribaven a glopades. Tres-cents mil republicans espanyols, i potser faig curt, hi van ser reclosos; en realitat, tancats com animals de corral, en espais delimitats damunt l'arena amb estaques i filferrades, subjectes a tothora a la mirada repressiva dels «spahis», una mena de soldats colonials, la majoria senegalesos, que vigilaven ferrenyament els refugiats, no fos cosa que fugissin de l'avern dels arenals esventats pels mestrals d'alló més inhòspits. Aquells paratges, en semblants circumstàncies històriques, van dramàticament units als records del fred glacial, a la fam i la misèria fins a l'extenuació, incloses la humiliació moral i humana. Després, en una altra raconada de la mostra, vaig topar-me amb unes pintures colpidores, també de denúncia per les morts i l'exili que la guerra contra la República havien produït. Per a sorpresa -sorpresa de menorquí sempre a l'aguait de les coses de l'illa-, van resultar ser dues obres de Pere Daura, nascut a Ciutadella el 21 de febrer de 1896. No amagaré que la seva naixença insular va ser la conseqüència d'un part una mica prematur, inesperat dels pares. Però que el fet circumstancial l'havia, amb els anys, marcat afectivament, no hi pas dubtes. Per decisió voluntària, i amb la idea de retrobar-se amb la terra nadiua, Daura va demanar de fer el servei militar, l'any 1917, en una unitat de cavalleria des Castell. I encara, per segona vegada, tornaria a l'illa el 1932, després d'haver-se estat tot l'hivern pintant a Deià. En totes dues ocasions, la producció de pintures, dibuixos i apunts va ser prou rica i de prou interès per una qualsevol antològica de l'autor. Molts anys després, per devers el 1995, la plenitud de Pere Daura va retornar a Menorca -ara en forma generosa i definitiva- quan la filla, Martha Daura, acomplint un desig emotiu del pare, va realitzar una donació d'obres magnífica. Avui s'exposen permanentment a unes dependències del seminari de Ciutadella, sota el nom de Sala Daura, inaugurada el 1996. Daura, emperò, podria haver eludit els desastres de la guerra. Quan el conflicte esclatà el 36, ja casat amb la nord-americana Louise Blair, residia còmodament installat en una casa de camp a Saint Cirq-Lapopie, una deliciosa vila medieval de la vall del Lot francesa, on li havia nascut (setembre de 1930) la filla Martha. I açò no obstant, volgué allistar-se en el bàndol republicà. Va ser ferit al front de Terol, i acabà exiliat als Estats Units. Daura es va prometre de no tornar fins que es recuperessin les llibertats polítiques perdudes. Va morir, sense poder emprendre el viatge de retorn a Espanya, el gener de 1976. Aquests dies, però, unes obres seves, terriblement commogudes pel desastre de l'exili, s'ofereixen com a crit creador de les «literatures de l'exili».

Miquel Àngel Limón Pons, periodista

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.