El PSOE de Zapatero ha esmenat a fons la reforma de l'Estatut català, sens dubte amb la reserva mental d'anar fent concessions al tripartit i a CiU durant les negociacions, que es perllongaran les pròximes setmanes. Però és aquesta una bona tàctica? Fa la sensació que la molt diversa cúpula de Ferraz i el no gaire conjuntat Govern Zapatero no acaben d'aclarir-se de fins on estan disposats a cedir a Catalunya. Està clar que no acceptaran de cap manera el terme «nació» ni que el Principat pugui recaptar la totalitat dels seus propis imposts. Però la resta, sobretot el gruix del finançament, està a l'aire. Sembla que els socialistes establerts a Madrid no acaben de tenir clar el model d'Estat que desitgen i que actuen més per por de la reacció de l'electorat centrista de les comunitats monolingües, que podria escorar-se cap al PP, que d'oferir a les generacions presents i futures una nova concepció d'Espanya que superi la funesta obsessió centralista, els tics patrioters de pandereta i els tòpics depeligro de disgregación de la unidad naciona.

Per anar cap a un nou model d'Estat és necessari tenir les idees clares i haver reflexionat i dialogat moltíssim. Sense aquesta reflexió, que requereix un profund coneixement de la història de l'Estat espanyol, inclosos els seus fracassos i les oportunitats que es deixaren perdre, ara el PSOE no hauria presentat la carretada d'esmenes que ha posat sobre la taula. S'aprèn molt més dels errors que dels encerts, i tant d'entrebanc socialista l'únic que aconseguirà és donar ales a la dreta. Els grans avanços històrics s'han fet sempre des de la generositat, únic atribut humà capaç de derrotar els visceralismes. I el generós ha de ser sempre el fort, que és qui s'engrandeix quan estén la mà del pacte i la voluntat de comprensió.