El món no s'ha recuperat encara del trauma del tsunami del dilluns de Nadal del 2004, en el qual moriren unes 220.000 persones a les costes de l'Índic. Durant aquest any s'ha parlat molt d'incrementar les mesures de prevenció i d'ajudar els països subdesenvolupats de la zona perquè intensifiquin les mesures de seguretat. S'ha avançat i s'ha ajudat, certament, però encara resta molt per fer. Una molt bona part d'aquelles morts s'haurien pogut evitar si haguessin existit sistemes de detecció i d'alarma suficients. No era així. Aquella catàstrofe natural, una de les pitjors de la història, és també un exemple dels desequilibris del món contemporani. Els països pobres tenen en el turisme sense planificació una de les seves principals fonts de subsistència, amb estructures arquitectòniques molt dèbils i pràcticament sense sistemes de detecció de fenòmens naturals, a més d'importants mancances en seguretat i en xarxes sanitàries. I això que és prou sabut que l'Índic és una zona molt propensa als terratrèmols submarins, però també és un lloc de platges meravelloses a preus assequibles per a turistes de moltíssims països. D'aquí que els efectes de la catàstrofe tinguessin un impacte encara molt superior.
Cal continuar analitzant a fons les causes i les conseqüències d'aquell desastre, que en el fons és el fracàs col·lectiu d'un primer món desenvolupat incapaç d'ajudar fins i tot els països receptors dels seus viatgers. També és convenient que altres indrets, on no hi ha risc potencial de moviments sísmics importants i on la seguretat està garantida, com és el cas de Balears, s'articulin i potenciïn totes dels mesures possibles de prevenció, vigilància i control de fenòmens naturals o accidents de tota mena.
