Edicions del Salobre, del Port de Pollença, tot iniciant una nova col·lecció de disseny molt acurat, acaba de publicar Tots els contes, d'Antònia Vicens, la narradora de Santanyí l'aparició o la compareixença de la qual va sorprendre Bernat Vidal i Tomàs en el seu moment. I és que, com assenyala Sartre, més que la circumstància que ens envolta importa la nostra capacitat de resposta a aquesta circumstància. En aquest cas concret, com va escriure el benèvol patriarca de les lletres santanyineres en el pròleg de Banc de fusta (1968), «N'Antònia Vicens és un cas d'un talent natural fora del comú per a contar les coses; una intuïtiva, esforçada, autodidacta». És clar que, a mesura que passen els anys -i n'han passat molts des que Bernat Vidal va fer aquesta darrera afirmació-, els soferts i sobretot tossuts autodidactes d'alguna manera deixen de ser-ho. Val a dir que, en l'actualitat, l'obra d'Antònia Vicens té una alçada que no té res que envejar a les que han aconseguit les obres de molts de lletraferits que han tingut la sort de poder comptar amb una formació molt més acadèmica, molt més normalitzada. Tots els contes n'és una bona prova.
Però això no vol dir en absolut que Antònia Vicens s'hagi distanciat gens de la seva circumstància, de la circumstància col·lectiva que a tots ens afecta i, especialment, de la que comporta la condició femenina, la condició de gènere. De fet, ens sembla massa clar que el testimoni que en donen en general les peces que integren Tots els contes és de molt més pes, de molta més gravetat, que el testimoni que, sens dubte, també ens aporten contes com L'espera i El pa dels primers dies o, sobretot, la seva primera novel·la, 39º a l'ombra (1967), respecte aboom turístic.
De més, diria que aquest testimoni sobre la condició de gènere va a més, des dels seus primers contes, cronològicament parlant -que són els darrers d'aquest recull-, als escrits darrerament, que són els que figuren els primers de tots: Clar com un mirall, Quasi un miracle, Llençols brodats damunt l'herba, Mirall brut, Vermell, Sang, Història d'amor, La platja, etc. De La platja és el següent motto del protagonista: «Merda el món, merda la mort, merda el néixer». Així els contes d'Antònia Vicens conflueixen decididament cap a una visió terriblement pessimista i molt amarga de la condició humana en general, i de la condició femenina molt en particular, almanco dins el nostre món més immediat (però també, segurament, en la major part del món de fora de Mallorca).
Part damunt tot crec que cal subratllar l'especial rellevància del llenguatge del «mamelló sud de l'Illa» -l'expressió és de Bernat Vidal- que Antònia Vicens ha mamat o va mamar i té totalment per mà i sap utilitzar amb tanta eficàcia en la seva escriptura. Sens dubte aquest llenguatge tan vitenc és la seva major contribució a la nostra cultura. Mots i expressions com malambrós, pegant culades d'alegria, ensensat, encobeir, esgobar-se, safannària, cardamenta, capissar, rancallar, fer tornar boiet, entrada d'anys i de popes, sortir amb aquests perols, etc., donen una força i un color especial a la seva escriptura, a la seva prosa, que no té mai el gust de conglomerat de suro que, per desgràcia, ens produeix certa prosa estàndard. Però a més de la qualitat del seu llenguatge, cal destacar també la capacitat d'observar -quasi afegiria de manera abassegadora-, un altre dels seus més grans a tots com a narradora. És cert que, com assenyala Gabriel de la S.T. Sampol en el seu pròleg, la lectura dels seus contes requereix algun esforç per part del lector, tant per la seva temàtica com pel seu discurs, no precisament lineal. De resultes d'això, com escriu Sampol: «la indefensió emocional en què deixa el lector, molt sovint dolorosa, no sempre és bo de fer aconduir-la vers el gaudi estètic». Però -per molt que això ens pugui saber greu- l'estètica no ho és mai tot i, en qualsevol cas, l'esforç mereix sempre la pena. Tots els contes, certament, mereix tot un respecte.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.