Vivim les escorrialles de la postmodernitat amb la dignitat, com a persones, que les circumstàncies ens permeten. La mediocritat dels anys vuitanta consistia a no voler veure les vaques ni d'enfora. Els noranta, ja definitivament tombant el segle, feren l'efecte contrari, envaint espais, fins al punt de convertir vaqueries en lofts fent dels racons més infectes, falsos paradisos bucòlics, i tot això, fent més grans les distàncies entre nosaltres i la mateixa naturalesa. És molta la gent que ha anat o vol anar a viure al camp (així està el territori) però és poca la que coneix els mecanismes que regeixen el món natural. Avui, pot ser considerat un boig aquell que mira el cel i observa la conducta dels animals que ens envolten. Podem portar el gosset a la perruqueria, però si treim conclusions del comportament de l'esbart d'ocells que observam, és aconsellable no manifestar-les. Potser s'està perdent la sal de la vida, o potser... la mateixa vida. Exportam la civilitzada mediocritat a terres on aquests valors funcionaven fins fa molt poc. Els efectes són devastadors. En aquesta globalització els efectes de la passada postmodernitat afecten grans poblacions. Ara fa un any que alguns nadius (eren pocs) acomplexats de seguir les conductes ancestrals, es posaren a caminar terra endins hores abans del desastre.

Els elefants que passejaven turistes per la platja tailandesa de Khao Lak sorprengueren els seus cuidadors amb el seu nerviosisme, escaparen del seu control i començaren a córrer cap a uns turons propers. Una dotzena de turistes esmaperduts hi anaven muntats. Uns altres elefants que descansaven del servei, els van seguir, després de trencar les cadenes que els lligaven. Tot això, en el moment que a molta distància d'aquell lloc s'estava produint un terratrèmol que provocaria un tsunami. Els elefants salvaren la vida i els humans que hi anaven al damunt, també. Al sud-est asiàtic es conegué l'onada més violenta que es recorda. Set països veren arrasades les seves ribes i l'aigua acabà en un primer cop amb més de 160.000 vides humanes, però alguns científics davant el comportament demostrat, hores abans, pels animals, consideraren que es tractava només de comportaments «anecdòtics i d'una explicació exclusivament física». Només a la Xina i al Japó es prenen seriosament els canvis d'humor de les bèsties que els acompanyen. La veritat final és que després de la gran tragèdia, es trobaren pocs cadàvers de les nombroses espècies animals que poblen aquelles contrades. Són abundants els relats entre els supervivents, de com les bestioles fugien terra endins precipitadament un parell d'hores abans. Fins i tot, els flamencs del santuari natural hindú de Point Calimere canviaren les aigües del terraprim per les muntanyes, i els gossos també començaren a córrer, tot i abans haver-se posat a udolar.

Hem perdut el costum d'observar el terreny que trepitjam, el que ens envolta, i molt manco sabem actuar en conseqüència. Vivim més pendents del que ens posarem la nit de cap d'any, que de l'aire que porten els pneumàtics que ens faran rodar per la carretera. L'instint humà de supervivència és en la majoria de casos una autèntica i fràgil reminiscència, les persones que es guien per aquest instint se n'amaguen pudorosament. La israeliana Hannah Skoles, que des de joveneta patia un obsessiu somni protagonitzat per una ona gegantina que escombrava la seva llar, quan decidiren viure a Pondicheny al sud de l'Índia, va aconseguir convèncer el seu marit que la vivenda la fes construir sobre unes pilastres, cinc metres per sobre del nivell de la mar (suposam que els científics haurien arreglat el problema amb una contundent medicació). La ciència, que encara viu grans i importants llacunes en les misterioses forces que regeixen les relacions entre els homes i les dones, no hi pogué intervenir. Les columnes es feren, i gràcies a aquest fet, la seva llar es mantingué intacta durant l'onada, mentre l'horror marítim destruïa les cases i s'emportava milers de persones.