La insularitat ja no ens protegeix del terror

Convendria que davant realitats tan esfereïdores com la de poder tenir perillosos ressentits entre noltros actuàssim com una societat més o menys compacta i amb voluntat de futur. Fa feredat saber que un especialista en armes químiques (maleït sigui qui les inventà i qui encara les justifica) passeja per la Palma del centenars de llengües quan la insularitat ja no ens protegeix dels terroristes amb vocació suïcida. Davant la realitat d'una globalització que, quan obrí les portes, perdé la clau que seleccionava entrades i sortides, hi ha d'haver una societat còmplice amb determinació de futur. Ni podem tancar les portes ni canviar les llibertats guanyades per la seguretat impossible. Però si podem fer front als atacs amb les idees clares. L'escola ens ha d'igualar en coneixements i el mercat en oportunitats, i això no és senzill. És més fàcil inocular recels davant el forà que permetre disputi el nostre lloc de feina i comparteixi el benestar. En el brou de cultiu d'una societat desestructurada els dogmàtics amb receptes miraculoses tenen fàcil creixement. No es tracta de sentir-nos justament castigats per la nostra miopia, voluntària o no, davant la injustícia mundial i la hipocresia universal. No, no és això. Es tracta de procurar una coherència social que ens blindi davant el terror i ens conhorti si aquest ataca. Cal dir assassins als que no trasmuden la cara quan accepten haver causat 30.000 morts civils a l'Iraq. I cal dir-ho amb la mateixa força i convicció als assassins que esbudellen ciutadans amb els seus cotxes bomba. Potser la superioritat moral que havíem guanyat amb unes lleis que ens igualaven ha de tornar ser el pal de paller de totes les nostres actuacions i l'exigència cap els altres. No podem fer dos escandalls diferents, segons siguin més propers els assassins, ni perdre l'ordre de prioritats quan el terror ens pega un sotrac a l'enteniment.