Nadal

El mateix divendres, un parell d'hores més tard i a un carrer cèntric de Palma, em trob amb una amiga que em conta que el fillet d'una coneguda seva pels Reis demana una grua, com les de les obres. Viuen a una zona de gran creixement urbanístic, i aquest infant el primer que veu cada matí per la finestra del seu quarto és això: una grua enorme. A sa mare li va fer gràcia l'ocurrència del petit. «I per al teu germà, què hem de demanar als Reis?», va fer ella. «Una carretilla, perquè ell enguany no ha fet gaire bondat». Fantàstic. Aquest al·lot farà carrera.

I al cap de poca estona, al mateix carrer un repartidor de publicitat em dóna un paperet. És una propaganda d'un restaurant que ofereix els seus serveis per aquestes festes. Els preus són exorbitants. Al peu de l'anunci, en lletres grosses, s'hi destaca: «Navidad es compartir».

Què n'hem fet, de Nadal? Sembla grotesc continuar vinculant els nostres excessos a la terminologia i a l'herència del cristianisme. L'evocació del bon Jesuset nuet dins la cova de Betlem té un cert aire de sarcasme. Qui més qui manco critica el consumisme desfermat i les exageracions pròpies d'aquesta època però, poc o molt, tots en participam. Tots hem dit alguna vegada allò de «no sé què li he de regalar... té de tot», però cada any complim religiosament amb el precepte de rodar de botiga en botiga per gastar el temps i la paga. Clar, com que els altres fan el mateix amb nosaltres, no pots dir que no. Seria lleig. A veure qui és el valent que posa fre als familiars i amics que volen fer un detallet als menuts de la casa. Però quin maldecap després, quan arribi l'hora de desar tanta joguina dins aquell armari que ja fa temps que és ple a vessar d'artefactes i capses de jocs de tota mena! És clar que sempre podem recórrer a la solidaritat: treurem allò que sobri, ho durem a aquella oenegé que arreplega joguines per als infants pobres, i explicarem als nostres fills que a això li diuen compartir.

Miquel Àngel Maria, professor