Em sentiria molt mal a pler si negligís el record de Maria Elena Maseras Ribera. Us en vaig parlar, per primera vegada, el 12 d'abril de 2004. Convé, però, que hi reincideixi, perquè mereix una segona recordança pública, atiats per l'efemèride del centenari del seu decés. Ningú, a Menorca, no n'ha piulat ni poc ni molt, gens, malgrat que l'illa hi té un deute! Ningú no ha fet res per rejovenir la seva esvaïda, enterrada memòria, i, és clar, hom, quixot defensor irruent de la menorquinitat cultural entera, farà de convidar-la avui a compartir columna, aquí mateix, amb els meus pressentits lectors, als quals, tanmateix, no conec, ni mai no he abraçat, però que sé que em regracien llegint-me, més o menys, cada dilluns.
Elena Maseras és una pionera plausible i valenta, digna de posteritat. S'enfrontà a un món d'homes, legislat per homes i dirimit, quan la disputa se suscitava, pels mateixos homes que redactaven les lleis, sempre a favor dels homes. El trencament heroic protagonitzat per la biografia de Maseras va redundar, en concret, damunt el món universitari: com tants d'altres, ferotgement masculí i privatiu, i, en aquest sentit, estúpid, abillat de levita, capell de copa i plastró. Immergida en semblants togues, ella fou la primera dona a demanar permís per ingressar en una facultat universitària catalana. I no contenta, tingué la gosadia enorme, extravagant i demolidora per a la consciència cofoia dels homes, de voler matricular-se, no pas en una facultat de filosofia i lletres, o de pedagogia, sinó que ho féu en una escola de medicina, a Barcelona. Succeïa el 1872. Havia nascut a Vila Seca el 25 de maig de 1853, a les comarques tarragonines. Tot aprofitant la visita a Catalunya del rei Amadeu I de Savoia, aleshores titular de la Corona espanyola, Maseras va lliurar una carta de súplica per ser admesa a la universitat. El monarca, per raons encara no prou explícites, féu dictar de seguida una reial ordre autoritzant el seu ingrés als cursos de medicina. Els va finalitzar el 1878. A continuació, el febrer de 1879, sol·licità el dret de fer la llicenciatura. El silenci, però, s'estengué fins a l'octubre de 1882: tres anys lànguids en què la masculinitat imperant debatia si era oportú, o no, d'escoltar-la davant un tribunal acadèmic. El títol, tanmateix, el guanyà amb data del 25 del mateix mes i any. La carrera -que més aviat semblava d'obstacles impossibles- havia de continuar aspirant al doctorat. Així va ser que, de nou, en va trametre la petició reglamentària, adreçada, ara, al rector de la Universitat de Madrid, únic centre en què, llavors, es donaven els títols de doctor en qualsevol disciplina. Altra vegada, però, el silenci masculí -i repatani!- es féu escoltar llargament. En aquestes alçades, Maseras potser s'adonà, amb claredat punyent, de la lluita laberíntica en què s'havia embrancat. Imbuïda per una mescla de desconhort acadèmic i de fredor d'una societat que tenia por de posar-se en mans d'una metgessa, Maseras mirà de salvar-se'n, professionalment parlant i, entretant, assolí el títol de mestressa. Més aviat desenganyada, devers 1890 va agafar un vaporet camí de Maó, i a Menorca, fadrina i gens valorada pel seu coratge universitari, passà a regentar l'escola de filletes de Sant Josep de la capital menorquina. I així, és dedicà a proliferar col·laboracions a la premsa de l'època (el setmanari progressista El Pueblo n'és farcit, dels seus articles), a instruir nenes i a aguantar la dignitat intel·lectual que la societat li escamotejava. Encara que no fos un fet excepcional, ja era prou singular que els lectors illencs trobessin una firma femenina en unes pàgines periodístiques. El més agosarat, però, vingué la nit del 21 de maig de 1904, quan es plantà en la tribuna pública de l'Extensió Universitària de Maó per fer-hi una conferència, que va dedicar a reconstruir la història difícil, duríssima, de la lluita de la dona per la igualtat educativa. La societat local va esglaiar els ulls, plens de curiositat i d'espant. L'any següent, però, la seva vida modèlica i pionera passà avall. Fou el 4 de desembre de 1905. «La finada -informaren els cronistes del diari El Bien Público- contaba con generales simpatías, siendo muy querida por sus bellas cualidades y su vasta ilustración, que ha demostrado en los quince años que ha ejercido su magisterio en esta población». A les quatre de la tarda del mateix dia, dilluns, les despulles foren traslladades al cementeri catòlic. Dues corones sobre el taüt la ploraren durant el fúnebre trajecte. Avui, cent anys després, potser no hi queda res més que aquesta pobra columna de premsa. Recorda algú Elena Maseras? Em tem que ni els cucs que la rosegaren. Sorgirà d'ací o d'allà alguna autoritat menorquina -política, educativa, mèdica o de lluita per la igualtat dels sexes- que vulgui salvar la seva memòria dels cucs?
Miquel Àngel Limón Pons, periodista
