Aquestes són les «tres pudors sobiranes», segons el deixondit i desconcertant Anselm Turmeda al seu Llibre de tres, que no sé del cert si ho faré venir bé o no, si s'esqueia amb el que després diré o no, però ha estat allò primer que m'ha vengut al llapis, quan he trobat que era l'hora de tornar a parlar amb vostès avui, amb els inefables paladins de la llibertat al punt de mira, els ultradretans aquests, defensant a cops de manifestació i de paraula abrupta, coses, causes, veritats absolutes, dogmes reconsagrats.

Des de feia un parell de mesades, el meu punt de reflexió molts de dies era el següent: com és possible que tot un equip de gent escollida i suposadament ben preparada, no mostri les dents amb fermesa, no pari els peus estults d'una colla de errats de comptes, arreplegats per l'odi i el mal païment d'una derrota electoral guanyada a pols, amb lo barats que van els bescuits a les pastisseries del brut de la seva vida gens ni mica perdurable? Es veia beníssim l'estufera, el vent dels bunyols, com més falsedats més sabonera, com més mentides més xerrera, com més pets, més olor, però sols pels altres, es pensaven ells, mesquinets, tot el sant dia saltant les bardisses de la dignitat, la decència, el vernís de la cara, la prudència... Que jo els he haguts d'escoltar fent no-res a tot un President del Govern del Estat, anomenant-lo «pobre hombre» cada dos per tres, intentant ridiculitzar-lo, acusant-lo d'indefinició, de «no dar la talla», pegar de son Mel·lo a son Catel·lo per pa i per sal en unes escalades de crispació i mala bava sols comparables als lladrucs d'aquells cans bufons que, com es pensen saber del segur que no tendran tornes, es creixen, se n'emprenen, inflen com el menjar blanc, talment un calàpet de prat. Escoltar-los repetint goebelsianament llufes inconsistents, pegant llenderades fortes i després acusant als altres de violents i escandalosos quan sols gemegaven... Cosa aquesta que tampoc inventaren: en Franco (que potser el tenguin de referent) i el seu mariaxi d'assassins també qualificaven de rebels els que s'havien mantenguts fidels a una constitució, una voluntat popular que havien jurat defensar fins a la darrera gota de la seva sang. També dia 17 de juliol 1936 posaven solemnement el seu honor per penyora de fidelitat a una legalitat que ja sabien que trairien l'endemà... Bé. Punt i seguit.

I és veritat que les decisions del que té l'obligació de prendre-les, no sempre han estat encertades al cent per cent, que de vegades ha semblat que llauraven d'un coll i els solcs no els anaven sortint drets del tot. És veritat. Res no és perfecte. Tot és millorable. Però el veritable deure de la resta de cappares de l'estat, no és palesar el forat de la sola de les sabates del que assenyala el camí, sinó ajudar a caminar-lo o, en tot cas, inventar-se'n un de millor, si existeix. Bogant és quan es veuen els homes que s'estimen la nau i oloren el destí. La resta són sols estratègies de cara a una galeria que amb ells han decidit que són els més guapos i tothom ha de viure segons ells diuen. I sols perquè ho diuen ells. I basta.

En una cosa sí que són originals, aquesta tropa que hauria de ser opositora i sols sap arribar a tocar dallonses: tenen com a brúixola d'alta fidelitat, com estrella polar dels seus íntims anhels, les comeses més altes, un professor de Georgetown que, a les elocucions magistrals, li han d'enviar funcionaris que facin com que escoltar i riure-li les gràcies perquè no s'enyori, un expresident de l'estat únic en la història de totes les democràcies del món: s'atreveix a tenir la poca vergonya de denigrar, de xerrar malament de la seva pàtria a l'estranger. Qui en vulgui més, que les demani.

He començat amb Turmeda i també hi acabaré. Del mateix Llibre de tres: «Tres maneres hi ha d'homes: home e homenet e macarrí». Jo m'atreviré a abundar al mestre i hi afegiré que en argot del Pla d'Enmig de Mallorca, n'hi afegim unes quantes més. Com és ara: homenius, homeniqueus, trel·lerels, xiules-miules, merdançanes, càgoles i gatoves. De res.