Aquest darrer mes de l'any és, sens dubte, una bona traca final d'acomiadament de 2005. I és que un any com aquest, de crispació política contínua, no podia decebre en el seu «final de temporada». La darrera d'aquesta setmana, la insubmissió dels populars front la Llei d'Educació -aprovada per la Cambra Legislativa per la resta de formacions polítiques- ha aconseguit sorprendre a més d'un. Perquè després de les manifestacions de dissabte, les homilies de diumenge a missa i de diari a la COPE, les oportunes conferències a la FAES, la campanya de descrèdit d'Aznar, el deslleial, allende los mares i les intervencions apocalíptiques dels representants populars aprofitant qualsevol excusa per fer una mica de por al personal, eren molts els que trobaven que ja n'hi havia, no calia estirar tant la corda, no?
Encara així i si som sincers li hem de reconèixer al Partit Popular la imaginació i, especialment, les poques manies -democràtiques- a l'hora de fer oposició i arribar a la seva única fita: guanyar les pròximes eleccions. Em deman què s'ha fet d'aquells articles de la Constitució -sí, la mateixa que es defensa i es protegeix contra les hordes nacionalistes- que parlen de l'interès general, de la sobirania popular delegada en les cambres legislatives, del paper i les competències de l'Estat front les autonomies. És especialment curiós que el partit que més pateix per la unitat indissoluble de la Nació Espanyola practiqui mobbing des de les seves autonomies. L'estratègia no deixa de ser enginyosa, a la vegada que perillosa. Perquè de dur-se a terme, això marcarà un precedent important a l'hora de fer política en aquest país. Si en el 2008 el PP reconquereix Moncloa es pot preparar. Tard o prest el mal que un ha fet sempre acaba tornant, això sí que fa por!!
Amb aquest panorama, una se n'alegra de viure en una Comunitat tan estable com la nostra, sempre de blau o quasi sempre. Una terra rica i pròspera on no ens afecta res perquè fem el que volem. Ens negam a aplicar la Llei d'Educació, criticam l'Estatut de Catalunya però a la mínima sabem parar la mà oportunament. Llàstima que en les matèries comunes de la Història d'Espanya que estudiaran les Comunitats del PP no hi hagi un capítol dedicat a noltros, els fenicis, sempre disposats a negociar. Clar, oblidava que hi ha pobles, com el nostre, que no són protagonistes de la història sinó subjecte passiu, és a dir estudiant i punt.
