He conegut Alí Lmrabet, un periodista marroquí que viu a Barcelona, expulsat del seu país per una causa que, humanament i políticament, clama al cel: haver informat de les fal·làcies democràtiques del regne alauita de Mohammed VI. Dit altrament: per haver destapat les corrupcions escandaloses, absolutament feudals, del monarca i el seu sistema polític. El que el règim no li ha tolerat, ni vagament, és la seva aposta valenta però perillosa de discórrer pel viarany infestat de mines -i presons!- d'allò que s'ha anomenat la premsa independent.
La meva trobada amb Lmrabet, no pas per casualitat, s'ha produït la vigília de la commemoració del Drets Humans, que s'escau cada 10 de desembre. Va venir a Menorca per parlar-nos de l'experiència acerba, amarga, dificilíssima, de l'exili. Però sobretot ens va reconstruir l'angoixa que li produeix la hipocresia inexplicable, boni indignant, que Espanya i França gasten en relació a l'estat de coses del seu país, tot fent públic llur suport a un règim i a una monarquia indignes d'haver de regir i vetllar per un poble, qualsevol poble, constituït per homes i dones que són dipositaris de valors suprems trepitjats.
«No puc entendre -em deia esglaiant la mirada fins a posar les pupil·les com a gots- per què el senyor Rodríguez Zapatero s'entesta a declarar que la democràcia i el respecte als drets humans es van consolidant en el meu país. Per què ho fa, no ho sé gens. Ara bé: la falsedat és un escàndol intolerable, quan resulta que aquestes paraules tenen una circulació pública i es profereixen des de la condició de president de govern d'una nació. El mateix passa, punt per punt, amb Jacques Chirac». Sí, es fa incomprensible: una mena de burla de dimensió històrica. I és que, en efecte, caldria interrogar severament el mandatari francès, per veure d'aclarir l'explicació secreta d'aquesta mena de cobertura internacional a un règim fonamentat en el caprici teocràtic d'un monarca que sorgeix de les tenebres de la més arcaica teoria política que fa els homes súbdits al servei del monarca. I el que encara irrita molt més: semblant cobertura prové, cal no oblidar-ho, del país que és el bressol, des de 1789, de la declaració universal dels drets de l'home. Potser que a Espanya, entretant, no podríem arribar tan endins en la solemnitat ni gravetat de l'interrogatori, perquè la nostra feblesa, pel que ateny al professament del credo democràtic i al respecte als drets humans, és una virtut encara tendre, llenegadissa i, fet i fet, viscuda amb més lapsus d'involucions que no pas de trajectòria expedita i diàfana, constant. I tanmateix, a una figura tan impol·lutament democràtica com ara Rodríguez Zapatero, ben neta de franquisme -o de qualsevol altra proclivitat dictadora-, li resulta molt impropi faltar a la veritat en públic. I no hi fa res que pogués esgrimir «raons d'Estat». Aquí, en qüestions de drets polítics essencials i de drets humans sagrats, no hi encaixa res més que el rigor i les posicions inequívoques, caigui qui caigui. Lmrabet pertany a una família humil de la regió del Rif, al nord del Marroc. Hi va néixer el 1959. Té estudis universitaris per la Sorbona de París. En una primera etapa professional, va pertànyer al cos diplomàtic. Fou en tornar d'una missió a l'ambaixada marroquina a Buenos Aires que es va introduir en el periodisme. De la mà del setmanari Le Journa, dirigit per Abubaker Jamai, Lmrabet hi va ser fer de redactor en cap, tot vivint-hi un dels moments de més glòria del periodisme independent del Marroc dels darrers anys. Després es va establir pel seu compte, i va fundar eDemain. Era l'11 de març de 2000, però el 2 de desembre ja era objecte de clausura governativa. Reflotat com a Demain Magazine, acabà sent el primer setmanari satíric francòfon del Marroc. Després féu una versió àrab, esdevinguda un model de premsa de denúncia dels processos contra la mateixa premsa, dels negocis dels financers i militars, de la intransigència dels integristes i de la deriva irracional de les relacions hispanomarroquines. Fins i tot ha estat la crònica punyent del retorn de les tortures al país i de l'ombra fosca de la censura. Però ha estat la censura, finalment, la falç que es va abatre contra la capçalera, i la que va enviar Alí Lmrabet a la presó el 2003, condemnat per desacatament a la persona del rei. Si em demanau com defineix la figura reial, us reproduiré les seves mateixes eloqüents paraules. Idò: com un rei que reina, que governa, que és el principal home de negocis del país i que se titula guia espiritual dels creients musulmans. O sigui, em féu ple d'ironia simpatiquíssima: Mohammed VI és Joan Carles I, Rodríguez Zapatero, Emilio Botín i Blázquez: tot alhora!
Miquel Àngel Limón Pons, periodista
