La política espanyola ha entrat en una dinàmica extrema, en la qual la mentida constant ha esdevingut una pràctica quotidiana per part del conservadorisme polític i les seves corretges de transmissió. Els arguments falsaris s'han instal·lat, malauradament de manera ferma, en una determinada forma d'entendre la política, amb uns orígens que són coneguts per tots: el PP encara no ha paït que perdé les eleccions (i ja han passat molts mesos!), i ho fa servir tot per intentar desballestar el govern de ZP. L'Estatut de Catalunya, peça central -ara; més endavant ja veuran com canviaran- en aquesta estratègia intencionada i barroera de la confusió, es converteix en un element determinant. Però val la pena que es fixin que, la setmana passada i contràriament al que s'ha propugnat des de les files dretanes, les dades de participació en la manifestació anti-Estatut (el mateix Piqué ho ha reconegut) foren esquifides. No s'encerta a entendre com és possible que es refusi, de manera frívola i arrogant, la decisió del 90% del Parlament català i que, jugant amb la pretesa desinformació de la gent, es vulgui vendre que és ZP el promotor d'una reforma estatutària que condueix Espanya al precipici.

Però, al mateix temps, tots aquells que refusen el procés català tot identificant-lo com a pervers, no dubten a sumar-se a les possibles conseqüències positives -en temes de finançament, per exemple-, derivades de la discussió dels Estatuts d'Autonomia. El PP es troba amb el pas canviat, i ha d'observar com alguns dels seus barons territorials fan discursos més que contradictoris que encaixen poc amb la filosofia centralista (i de «movimiento nacional»), preconitzada per Acebes, Zaplana i Rajoy. Tot val: invocar un comunicat d'ETA i fer veure que aquesta organització avala l'Estatut de Catalunya es barreja amb intensos cops de pit, tot criticant que el govern espanyol és tou en la lluita antiterrorista (tot i que s'han detingut més de dos-cents militants etarres des de març de 2004). Els exemples a posar són nombrosos, però no tenc espai tipogràfic per reproduir-los. Crec que aquestes mostres són eloqüents, i el lector informat en recordarà d'altres.

La dreta més extrema (que és la que comanda al PP actual) té comportaments similars arreu. La pèrdua dels ressorts del poder polític la transformen en un monstre de reaccions sovint imprevisibles. L'altre vespre, per un canal de televisió, vaig veure la darrera pel·lícula de Patricio Guzmán, consagrada a la figura de Salvador Allende (un metge demòcrata de soca-rel, amb el nom del qual es batejà, la passada legislatura, l'Hospital Psiquiàtric de Palma, decisió canviada ràpidament pel PP atès que, segons m'han comentat, alguns dels seus màxims dirigents desconeixien el que significa la figura del president xilè). Els anys del seu mandat, segons explicava el documental, foren marcats per constants complots i atemptats, de dimensions brutals en el trastocament de l'ordre democràtic. La reacció es posà en marxa des del mateix moment en què Allende arribà al poder, segons reconegué, en la mateixa cinta, qui era aleshores ambaixador dels Estats Units. No me malinterpretin; no dic que existeixin paral·lelismes perquè, entre d'altres factors, les organitzacions econòmiques espanyoles es troben còmodes i amb bones previsions en els moments actuals i, evidentment, estam parlant de països diferents en moments igualment distints. Però els dic que vaig veure la semblança del mateix rostre de la ultradreta: la que es nega a acceptar el joc democràtic i que entra, de ple, en unes coordenades de distorsió informativa contínua per a fer malbé l'acció d'un govern legítimament constituït. La crispació donà els seus fruits al Xile dels anys setanta. En un altre sentit, també proporcionà resultats a l'Espanya dels anys 1993-1996 (quan fins i tot, si recorden, Arenas parlà de frau electoral en els comicis de 1993, que donaren la victòria als socialistes). Tot un engranatge es posa en funcionament quan aquesta dreta incivilitzada, antidemòcrata, veu esvair-se les possibilitats de mantenir una situació de poder o de recuperar-lo.

Cal esperar que els posicionaments ultramontans d'Acebes, Zaplana, Rajoy i dels seus inspiradors en determinats mitjans de comunicació (caldria demanar-se, de debò, qui marca l'estratègia a qui) no arrelin entre una població que no es pot deixar enganyar per aquests veritables professionals de la mentida i de la tergiversació institucionalitzades.