Palma o Ciutat?

Fa temps es solien veure rètols indicadors de Palma, tatxats i embetumats, i damunt, els toponimistes d'aventura, hi havien escrit : «Ciutat». Ni tan sols «Ciutat de Mallorca». «Ciutat». És cert que durant molts anys, i encara ara, la gent de la part forana, usava «l'anar a Ciutat» quasi com a únic genèric de la capital de l'illa. I un ciutadà era un provinent de ciutat. I ningú es confonia. A la part forana -això de les comarques i les mancomunitats és un invent recent- dir a qualcú «palmesano», ja era un toc despectiu, com qui dir «què s'haurà pensat aquest, que per ser de ciutat és més llest que noltros?», i un «panet», o un «panesillo» encara més, era el qualificatiu despreciatiu, i carinyós, que s'aplicava als ciutadans, de Mallorca. Això era a la pagesia. Però dins el mateix terme municipal de Palma també hi havia cosa. Un servidor va viure molts d'anys a un carrer que ara s'ha fet famós pels seus tremolors i el seu monumental clot, que ha d'engolir el túnel des de l'estació intermodal de transports. Idò, els meus pares parlaven de «baixar a ciutat» quan anaven al centre, al «down town»; per a ells els qui vivien fora de les murades, actualment l'anell circulatori de les avingudes, «ciutat» era la ciutat antiga, el casc antic tancat per les fortificacions, Palma vella. Les barriades de l'eixampla i la perifèria eren una altra cosa, tenien nom propi també.

Fa temps que no es veuen rètols de Palma sobre-escrits i transformats a manotades en «Ciutat». I també cal dir que eren reinterpretacions, stricto sensu, errònies. Anem per parts, si els hi sembla. Palma era la denominació que donaren els romans a la nostra ciutat, la fundaren i dissenyaren. Aquesta denominació caigué en desús i els successius pobles que dominaren les Illes es referiren a l'antiga Palma, amb el nom de l'illa: Mallorca. Pels àrabs, Madina Mayurqa: la ciutat de Mallorca. Exactament com passa ara a Eivissa. Eivissa és el nom de l'illa, i també de la ciutat, a la qual es refereixen els d'allà com Vila. També passà això amb l'arribada dels catalans. Mallorca era el nom de Palma, era el nom de la ciutat i també el de tota l'illa. Als famosos «Isolarios» italians es deia sempre : «La sua Città Capitale porta lo stesso nome di Majorica...», el mateix nom. Per a un forà s'havia d'especificar que es parlava de la ciutat de Mallorca, que era a l'illa de Mallorca. Posteriorment, primer d'una forma dubitativa, Palma, el seu topònim antic, fou restablert per la «Nova Planta» borbònica i per les noves divisions provincials del segle XIX que li associaren «Mallorca» al seu nom, de forma postissa, per no ser confosa amb altres «Palmas» de l'Estat espanyol: Palma de Mallorca. Els temps de retorn de la democràcia recordaren, però, que el topònim de Palma estava tenyit del centralisme i de l'autoritarisme borbònic i fou quan es començaren a veure tatxadures damunt els rètols, demanant en forma de grafit que Palma fos Ciutat. I encara més, en ambients un poc sabuts, hi havia qui pretenia la forma «la Ciutat de Mallorca», topònim inventat, que no té res a veure amb la tradició i que, com hem dit abans, si es volia restaurar bé, havia de ser únicament «Mallorca»; ho torn a repetir, com el que passa a Eivissa. Val a dir que el nom oficial de «Palma» és Palma, tot sol, sense cap afegit; així ho diu el decret que oficialitza els topònims de Balears. Res de Palma de Mallorca. Per molt que hi hagi «ducs de Palma de Mallorca». Si de cas i si es vol escriure correctament: Palma (Mallorca). Deia al començament que fa temps que no veig rètols embrutats, amb el nom de Palma ple d'esprai de pintura negra. Deu voler dir que s'ha generat un acord entorn d'aquesta denominació? Que els «palmesanos» d'avui som més palmesans que ciutadans? Que la part forana es va fonent i confonent amb la ciutat? Que la urbanització difusa del conjunt de l'illa fa que tots siguem ciutadans, una espècie de pagesos un poc globalitzats? O, pot ser, també, que els normalitzadors toponímics d'esprai s'han fet grandets i els ha pegat vessa d'haver d'actuar amb nocturnitat. O que ja està bé així i això ja no interessa i què hem d'anar a remoure...

Climent Picornell, professor de la UIB