Sorprenia el líder de CiU l'altre dia oferint un pacte «d'estabilitat» al PSOE. Tot d'una el president Zapatero agraïa el gest, alhora que refusava, sense massa rotunditat, l'oferta i proposava acords puntuals. A la qual cosa, via entrevista en el diari més proper als socialistes, Artur Mas contestava que no podrien pactar a Madrid sense que estiguessin, els de CiU, governant la Generalitat. Així que, si ho deixam aquí, l'oferta ha estat flor d'un dia. Ara bé, no són els nacionalistes catalans gent que llanci propostes de «pactes d'estabilitat» al tun-tun. Per sortir un dia a la premsa i dir el primer que se'ls ocorre. Que és, per comparar, la profunditat política a la qual estam acostumats per aquestes contrades. No solen, deia, els de CiU llançar així com així ofertes d'aquesta mena. A més, i pel cas, hi ha prou signes d'acostament entre socialistes i convergents.
Des del passat l'estiu les trobades han sovintejat. En ocasió de les setmanes prèvies a l'aprovació de la proposta de reforma de l'Estatut de Catalunya, Mas anà a La Moncloa, com és sabut, en dues ocasiones, discretament. És ver que ell segueix dient tot el que deia aleshores, que és també el que va estar dient durant les setmanes posteriors a l'aprovació. El seu discurs no ha canviat. Però sí els seus gests. Amb l'aprovació estatutària se va convertir en un líder polític que ponteja clarament a Pasqual Maragall. No només per voluntat pròpia. Que aquesta se li suposa. Sinó per exprés desig de Zapatero. És aquesta l'actitud que importa. Per devers Barcelona, els del PSOE i d'ERC deien que és perquè estan tan necessitats de protagonisme, els de CiU, que així se conhortaven i al cap i a la fi feien a canvi el que tots els altres -manco el PP- volien: que diguessin que sí a l'Estatut. Per ventura. Però el cert i segur és que des d'aleshores en el «Madrid socialista» a qui duen entre cotons és a Mas. Mentrestant a Maragall, amb la impagable col·laboració de Josep Montilla, no deixen passar cap oportunitat per, com a mínim, deixar-lo en evidència.
Com és obvi no tenc ni idea de què s'està cuinant, si és que quelcom se cuina, entre PSOE i CiU. I no crec que a curt termini el PSOE se liquidi en Maragall. Però a mig termini, per després de les eleccions catalanes, per ventura els pactes seran molt diferents dels que foren quan el PSOE se pensava que a Madrid seguiria governant el PP. I és que la sorpresa de la victòria socialista de 2004, per molt que molts s'encaparrotin en el contrari, deixa venuda l'actual legislatura dels pactes estranys entre PSOE, ERC, IU i altres. No quedarà res ben fonamentat. Qualsevol cosa que se pugui aprovar quedarà a expenses que una nova majoria ho liquidi, per exemple la LOE. Tot és una pura anècdota, fruit de la improvisació. Perquè no són pactes d'estabilitat sinó, tot el contrari, d'inestabilitat. Perquè l'única combinació que a Espanya dóna estabilitat passa per CiU. Perquè és l'única que pot pactar amb PSOE i PP. Ara n'hi ha molts que diuen que és impossible, que la coalició de Mas torni a pactar en el futur a curt termini amb el PP. Bé, bé... que s'ho creguin. La política canvia molt en poc temps i no convé oblidar que les relacions personals entre Mariano Rajoy, Eduardo Zaplana i Mas són bones. I que de la necessitat, de poder, se'n fa virtut, en política, a la qual sovint els més extremats contraris, si hi ha necessitat i més encara si hi ha «feeling» personal, són els que resolen els millors pactes.
Passi el que sigui a curt termini comencen a produir-se moviments que permeten suposar que passades eleccions se recompondrà el sentit comú. I que els pactes se faran entre un PSOE que deu témer que no tendrà majoria absoluta, i CiU; o en el seu defecte entre PP i CiU, perquè també en el costat conservador s'ha de prestar atenció a certs gests de menor radicalitat de Rajoy. Tot indica que podria tornar la normalitat de pactes d'estabilitat entre CiU i PSOE i preparar el terreny per a d'altres CiU-PP si fos necessari. Tan de bo fos així. No debades foren els anys d'aquesta col·laboració (1993-2000) els millors, ja que se posaren les bases, fins i tot i a pesar de la insuportable pressió de 1993-1996, de bona part de l'actual bonança, la qual comença a tenir niguls que, justament per això mateix, aconsella deixar enrere el deliri de l'aznarat per una banda i la buida vaporositat actual, tenyida de tipisme cridaner, per l'altre.
Miquel Payeras, periodista
